Raimon Obiols: L’apunt del dia/379 (Eleccions americanes: el vici i la virtut)
El vici i la virtut
A la darrera pàgina de L’étrange défaite, un llibre que l’historiador i resistent Marc Bloch va escriure poc abans de ser afusellat pels nazis, hi ha la citació d’unes frases que Hitler digué un dia a Hermann Rauschning, un polític conservador alemany que s’adherí breument al nazisme i després s’exilià als Estats Units: «Tenim raó aprofitant més els vicis que les virtuts dels homes. La Revolució Francesa va apel·lar a la virtut. És millor fer el contrari».
A aquestes frases, Bloch n’hi contraposava una de Montesquieu: «En un Estat popular, cal un ressort, que és la virtut».
Sens dubte, Bloch tenia raó reivindicant la virtut contra el vici. Però la realitat no es deixa reduir fàcilment a aquesta dicotomia, per molt que hagi de ser respectada en tota circumstància.
Prenguem, com a exemple d’aquesta dificultat, les previsions sobre afers internacionals que es generen amb la nova presidència de Trump. L’essència dels enfocaments del reelegit (ho sabem per experiència), és el transaccionalisme més cru i descarnat. Ha promés que «acabarà amb les guerres». Per a Netanyahu, això són bones notícies (vol dir que tindrà carta blanca). Per a Zelenski, són dolentes (com ha escrit Alain Frachon, un periodista francès, «s’esgotaran les ampolles de xampany al Kremlin i les municions a les trinxeres del Donbas”).
És probable que Trump intenti amb Putin una negociació per acabar la guerra d’ Ucraïna, amb un repartiment a la coreana. Que ho provarà sembla indubtable (en campanya, va dir que ho enllestiria en 24 hores). Altra cosa és quins acords acceptarien Putin i quins els ucraïnesos. I -més enllà d’un possible armistici- quins serien les properes passes de Rússia a Europa.
És evident que al Kremlin la nova presidència de Trump ha estat benvinguda. Però també ho és que el president rus és, com Trump (potser més que Trump), un transaccionalista despietat, que creu i practica, per tots els mitjans i sense escrúpols, el «Make Russia Great Again».
L’èxit trumpià deu ser vist per Putin com una ocasió addicional per a desestabilitzar la vida política i social dels EUA ( i de la Unió Europea, de retruc). No és pensar malament, que consti… Ho confirma sense gaires miraments la declaració del ministeri d’afers exteriors de la Federació Russa sobre el resultat electoral als EUA:
«Podem esperar raonablement que el retorn de Donald Trump al poder exacerberà les tensions internes i l’hostilitat entre els diferents camps. No ens fem il·lusions sobre el nou president elegit, molt conegut a Rússia (…) L’elit política dels Estats Units, independentment de la seva afiliació als dos partits competidors, manté els mateixos sentiments antirussos».
Els vicis estan ben repartits.
També n’hi ha hagut en el camp del partit demòcrata, on la virtut política no ha fet acte de presència en aquesta campanya. A més del penós espectacle d’un President repapiejant resistint-se a deixar la trona, la gent ha detectat masses vacilacions i masses silencis hipòcrites, sobretot sobre les matances de Gaza. Kamala Harris, bona comunicadora, ha fet el que ha pogut; però ha tingut l’hàndicap de l’ambigüitat i de les contradiccions del seu camp. Javier Melero, referint-se al cas Errejón, ha recordar la dita de La Rochefoucauld «La hipocresia és un homenatge que el vici rendeix a la virtut». En el millor dels casos -no sempre- , en política la hipocresia acaba pagant-se.
Aquest comentari meu no és relativista. Cada vegada més se’m fa evident, com una qüestió d’urgència creixent, que som davant de problemes que només podran ser resolts per la virtut política, i per l’exercici de la virtut en política, que cal practicar i no sols predicar.
