Definint Trump
En resposta a una pregunta sobre si pensava que Donald Trump era un feixista, John Kelly, que va ser el seu cap de gabinet a la Casa Blanca, va llegir en veu alta una definició de feixisme que havia trobat en línia («una ideologia i un moviment polític d’extrema dreta autoritària i ultranacionalista caracteritzat per un líder dictatorial, autocràcia centralitzada, militarisme, supressió per la força de l’oposició, i creença en una jerarquia social natural» i va concloure que aquesta definició descrivia bé a Trump: «D’acord amb la meva experiència, aquestes són les coses que creu que funcionaran millor pel que fa a la gestió dels Estats Units». Com Kelly, un cert nombre de gent que havia treballat amb Trump han fet aquests dies advertiments similars. Entrevistada a la CNN, Kamala Harris també ha definit a Trump com un feixista.
Però a les enquestes, el duel continúa. Alain Frachon, a Le Monde, escriu que «aquests dies hi ha un gest que cal evitar a tota costa: escriure “538” a la barra de Google de l’ordinador». 538 (o “Fivethirtyeight“) és el nom d’una pàgina web que va informant constantment de les enquestes de l’actual batalla presidencial als Estats Units. Dia rere dia, el resultat és gairebé el mateix: un de cada dos votants nord-americans diu que pensa votar a Donald Trump. D’aquest duel tan ajustat, Frachon en treu, «provisionalment», dues conclusions.
La primera és que Kamala Harris no s’ha «enlairat». Després de la convenció demòcrata, a finals d’agost, va superar la bretxa que hi havia entre Trump i Biden. Però després no sembla haver-se produït cap nou rebot. Harris ha reunit l’electorat demòcrata però no ha fet forat en el republicà. Aquest segueix donant suport aclaparadorament a Trump.
Aquesta és la segona conclusió: el caràcter aparentment monolític del suport de la meitat de l’electorat a Trump. «Hi ha una part de misteri en la confiança dipositada pels seus votants en l’expresident, que fa declaracions radicals cada cop més erràtiques», escriu Frachon, i en dóna una possible raó: «Socialment i econòmicament més divers del que ens imaginem, el públic de Trump comparteix amb ell una cosa: un odi visceral a les elits».
És a partir d’aquests sentiments, exaltats i compartits, que Trump les engega pels descosits: els demòcrates són una «plaga a extirpar», uns «enemics interiors» contra els quals s’haurà de mobilitzar l’exèrcit. Ell ha de tornar a la Casa Blanca per venjar el poble pel menyspreu en què el tenen les elits. Kamala Harris és una «comunista», una «feixista», una «idiota», una «desequilibrada mental». A més, Trump es nega a dir per endavant que se sotmetrà als resultats de les urnes. Els seus partidaris solen dir que no s’ha d’interpretar el que diu al peu de la lletra, que si insulta i les diu molt grosses és per marcar les distàncies, per cridar l’atenció, per divertir al personal. Però tot plegat, diu Frachon, «deixa intacte, i fins i tot aprofundeix, el misteri de la seducció -del ‘soft power’- que el golfista de la gorra vermella exerceix sobre la meitat dels votants».
«No ens hauria d’interessar únicament Trump en tant que estrident i detestable trompetaire», vaig escriure en un apunt del passat febrer, «sinó sobretot com a estetoscopi que ens permet auscultar els «sorolls» de fons de la societat nord-americana. Els estetoscopis serveixen per escoltar els «sons» del cos humà, en particular els dels pulmons, del cor i dels intestins. De la mateixa manera, Trump ens pot servir per a escoltar com respiren, què senten, i què circula pels budells dels milions de nord-americans qui li donen suport».
