A finals del segle XVIII, la ciutat alemanya de Jena tenia uns 5.000 habitants. Per una especial conjunció de circumstàncies (una universitat liberalment governada; la presència sovintejada de Goethe; l’esperit del temps; l’impacte de la Revolució francesa, etc.) s’hi produí una insòlita concentració per metre quadrat de grans poetes, escriptors, filòsofs i científics (que jo sàpiga sense casos precedents ni subsegüents tan espectaculars).
Andrea Wulf, una alemanya que escriu en anglès, ha investigat aquesta extraordinària conjunció d’astres: els poetes Goethe, Schiller, Novalis i Hölderlin; els filòsofs Fichte, Schelling i Hegel; els dos germans Schlegel, assagistes i traductors; el científic von Humbdolt, i alguns més. En el centre del grup, fent d’estímul i lligam, Caroline Schelling («Frau Lucifer», pels carques de la ciutat), una dona fascinant. La majoria eren molt joves: Schelling tingué càtedra a Jena als 24 anys; Novalis va escriure els «Himnes a la nit» als 25 (recordant la seva promesa, morta als 15); i Caroline Schelling fou detinguda per «jacobina» als 29 (i enviada a la presó amb la seva filla Auguste, que en tenia 7).
Del treball de Wulf n’ha sortit un llibre molt bò d’alta divulgació («Magnificent Rebels», en castellà «Magníficos rebeldes»), que es llegeix d’una tirada. Wulf segueix, consigna i comenta, mes rere mes, de 1794 a 1806, les anades i vingudes d’aquell grup de Jena.
La confecció d’aquest llibre ha implicat una feinada descomunal, amb referències meticulosament documentades de centenars de textos, poemes, novel·les, assaigs i tractats, correspondències, diaris i arxius. L’autora ha explicat que l’elaboració del llibre va ser «un exercici solitari» en temps de pandèmia, però malgrat que les llibreries digitals han crescut exponencialment, especialment a la sempre sistemàtica Alemanya, el seu treball de recopilació i anàlisi és tan extens que sembla fet a vàries mans; en tot cas, amb un resultat magistralment endegat i adobat. És un llibre lleuger i divertit, que se segueix com una novel·la o una sèrie de televisió addictiva, et sitúa vívidament al bell mig de la ciutat i de l’època, dibuixa molt bé els personatges, i en conta amb tafaneria els amors i amistats, el permanent contagi recíproc d’idees i entusiasmes, i també les gelosies, enrabiades i ruptures.
D’aquell món ens en separen més de dos segles i una gran diferència de situacions i circumstàncies: les vides eren molt més breus; la condició femenina seria avui insuportable; les malaties eren freqüents i sovint fatals; la cirurgia era terrible, sense anestèsia; la mort dels infants era una tragèdia permanent… Amb tot, llegint el llibre, la sensació que venç i et domina és de simpatia i proximitat amb aquells homes i dones de Jena. En el fons, no hem canviat gaire. Ells eren més soferts i també més entusiastes; creien en la força de les seves idees, amb un punt d’ingenuitat. Nosaltres som més individualistes i realistes, més descreguts. «La gent es mou per altres coses, no per les idees», ens diem. En això, els de Jena tenien raó i potser nosaltres, més ingenus, anem pel camí equivocat.
Aquells primers romàntics situaren el jo i el lliure albir en el centre del seu pensament: una idea aleshores nova, revolucionària; i que avui ens sembla rutinària, convencional i envellida. Eren idealistes intel·ligents que donaven per descomptat que la llibertat individual comportava deures morals envers la societat; una idea avui a la baixa, vacil·lant, afeblida. «Només som lliures», deia Fichte als seus estudiants de Jena, «quan intentem fer lliures a tots els que ens envolten». Andrea Wulf ho comenta així: «No van alliberar el jo per acabar caient en l’egocentrisme. La seva intenció era crear una societat millor. Ens hem desviat molt de les seves idees».
El 14 d’octubre de 1806, prop de la ciutat, a la batalla de Jena, les tropes de Napoleó van derrotar les del rei de Prússia Frederic Guillem II. D’un dia a l’altre, semblà que s’esfondrava un món de servitud i privilegis heretats que, d’una manera o altra, s’havia anat perpetuant des de l’any 982, quan fou coronat el primer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. A la Jena en mans dels francesos, un dia Hegel va veure Napoleó sortint a cavall de la ciutat, per fer una inspecció.«És realment una sensació meravellosa veure un individu com aquest que, muntat a cavall, beslluma el món i el domina» va escriure Hegel a un amic. Va veure-hi un símbol de la superació definitiva del vell sistema feudal prussià, la culminació simbòlica d’una època revolucionària d’afirmació dels drets universals. Alguns (Kojève, Fukuyama) han dit, exageradament, que aquell dia Hegel va albirar l’acabament de la Història amb majúscula. Avui sabem que a Jena, aquell any de 1806, no es va veure el final de la Història sinó el d’un grup humà extraordinari que Andrea Wulf ha retratat amb talent.
