Raimon Obiols: L’apunt del dia/357 («Independentistes de debò», barres de pa i trumpisme)

L’article més dur que he llegit, des de fa temps, contra la conducció del Procés és d’un independentista, Josep Sala i Collell, i s’ha publicat recentment a VilaWeb. Es de títol llarg: «Després de perdre un milió de vots, els líders del procés decideixen de fer més espectacles de perdedor».

Diu l’autor:  «Des del novembre del 2017 els catalans ens hem dedicat a perdre, perdre, perdre, perdre i perdre. Veure les cúpules dels partits i de les organitzacions independentistes és comprovar que formen un món tancat i impermeable, que tots són amics –malgrat que alguns s’odiïn–, que no reben cap opinió contrària, i que sempre han fet passar la situació personal davant dels interessos del país». 

«Tot retret», segueix Sala i Cullell, «ha estat respost amb pornografia emocional. “Que no veieu què ens han fet?”, somiquen. I tant que ho veiem, hauria d’haver estat la resposta col·lectiva, i per això ja no podeu ser a la primera línia, ni a la segona. Alguns encara s’aferren al president Puigdemont, però la seva potència simbòlica també ha quedat molt escrostonada (…) Esperem que algú li ho hagi explicat, pel seu bé …». 

Sala i Cullell comenta la manifestació del dissabte 13 de juliol convocada per l’ANC contra la «rebel·lió judicial» davant de la Llei d’Amnistia: «Què es pot dir de la manifestació de l’ANC? Algú va recordar aquella cançó d’Ovidi Montllor (…) i va tenir la idea brillantíssima de llançar pans davant del Palau de la Generalitat. Extraordinari. La fotografia de la lluita per la independència ara és una colla de gent amb estelades malbaratant menjar a la via pública, perquè al nostre país no hi ha pobresa ni inflació». 

La conclusió, segons l’autor, és que «Junts, Esquerra i la CUP han perdut un milió de vots d’independentistes que s’han quedat a casa, i no els recuperaran fins que no els vegem enfrontar-se a Espanya de veritat, no amb gestos i discursos buits».

Acaba així el seu article: ««Si no és que hi ha una revolta abrandada de les bases, dono per fet que Esquerra investirà Salvador Illa (i a Illa només li demano que doni tots els càrrecs que vulgui a ERC, menys el Departament d’Educació). Seran quatre anys de paràlisi que recordaran molt la legislatura del president Montilla, però precisament va ser llavors quan va sorgir una idea nova, la consulta d’Arenys de Munt, i es va fer la primera manifestació massiva (el milió de persones de “Som una nació. Nosaltres decidim”). Aquestes idees noves només creixeran si ens desfem finalment del llast del passat, i sobretot deixem de creure que trencarem un estat europeu amb abraçades i gimcanes».

Ara bé: quines podrien ser aquestes «noves idees»? Sala i Cullell no ho explicava. Però quatre dies després, Guillem Pujol, que dirigeix Catalunya Plural, va publicar un article, també de títol llarg («És necessari que parlem seriosament de la independència»), que es pot interpretar com una rèplica, potser involuntària, al de Sala i Cullell:

«Set anys després de l’1-O, certs discursos independentistes -especialment els que clamen que la unilateralitat és l’únic camí possible- que van des de l’ANC de Lluís Llach, a una part important de la CUP i de Junts per Catalunya, passant pel conjunt dels nous i vells profetes de l’independentisme que engloben des d’Albano Dante Fachín, Pilar Carracelas, Antonio Baños fins a Jordi Graupera —només poden ser considerats, fins que no siguin capaços d’explicar exactament com poder dur a terme el que pregonen— dins d’una d’aquestes dues categories: cinisme o ingenuïtat …». 

L’argumentació de Guillem Pujol (que no em sembla que sigui anti-independència sinó més aviat el contrari) és la següent:

«La independència es pot assolir, hipotèticament, a través de tres vies: una —seguint Mao— a través de la força dels fusells, que en el cas de Catalunya és inexistent. Dos, tenint aliats més forts que l’Estat matriu de què es vol independitzar. En aquesta categoria —gairebé no cal dir-ho—, Catalunya perd de manera aclaparadora (…) Tres, pactant un referèndum acordat amb l’Estat. Si l’Estat no vol pactar —com passa en el cas espanyol—, cal una correlació de forces prou forta que empenyi el nucli de les institucions espanyoles a fer-ho. I és un escenari especialment difícil de teixir, perquè implica la feina conjunta de forces independentistes i no independentistes de tot l’Estat. És un escenari gairebé impossible d’aconseguir, però el més possible dels impossibles». 

L’independentisme es va escrostonant en una successió d’exclusions i anatemes en cascada: ERC és titllada de traïdoria per Junts; Junts i ERC ho son  pels unilateralistes; i fins i tots aquests s’acusen amb duresa entre ells. En aquesta subhasta d’ execracions infinites, els últims a rebre han sigut els d’Alhora. «Es presenten com polítics valents i deslligats de cap interès, tocats per la meravella de la política patriòtica, honesta i amb pit i collons. Que bé, oi?», escriu  qui va ser número tres de la candidatura de Jordi Graupera a l’alcaldia de Barcelona, l’any 2019. Tot això és bastant pueril i esterilitza moltes energies.

Entre l’assalt trumpista al Capitoli de Washington i la manifestació de les barres de pa a Barcelona hi ha una distància sideral. Tot i així, hi ha punts de ressonància entre les crítiques als dirigents processistes dels «independentistes de debò» i les que els trumpistes adrecen a les «elits neoliberals corruptes» de Washington (per exemple les dels que Vance esmenta com les seves llumeneres). 

Són retrets similars. Els trumpistes denuncien que la democràcia nord-americana està essent destruida per una oligarquia corrupta, i diuen pestes d’unes elits que en comptes de servir l’interès públic malden sense escrúpols pels seus poders i privilegis. Els «independentistes de debò» denuncien que la lluita per la independència ha estat traïda pels politics i partits processistes, que han avantposat els seus egoismes personals i de grup  a  la causa. El denominador comú és la desqualifiació de les «castes» respectives i un qüestionament inquisitorial del patriotisme dels altres, que sol comportar acusacions repetides de traició.

Qui té més possibilitats de guanyar aquesta cursa de relleus no són els «independentistes de debò» sinó els trumpistes de debò. Jugant la carta antiimmigrants poden ser temibles, si tenen diners.