Raimon Obiols: L’apunt del día/341 (Dimissions, «influencers», doble amnistia)

Dimissions, «influencers», doble amnistia

15 de maig de 2024 

«No s’ha de dimitir mai», deia sovint el president Tarradellas, i afegia: «si cal, ja et dimitiran els electors». I Joan Reventós comentava que «per fer dimitir Tarradellas es necessitaria un cataclisme més gran que el de Nagasaki».

Els resultats electorals del diumenge no han estat una explosió nuclear, però si una commoció  política de gran magnitud. És lògic que es demanin dimissions. El fet més sorprenent és que es reclamin principalment, no des dels oposats al Procés, sinó des dels rengles processistes. 

Es tracta, en primer lloc, de les oposicions internes dels partits («El corrent crític de la CUP demana la “immediata dimissió” de la direcció per l’hecatombe del 12-M»,  «El sector crític d’ERC exigeix la dimissió de la direcció»). Però també abunden els que clamen per la dimissió dels dirigents dels partits rivals. De fet, a les xarxes socials, aquestes exigències de «dimissió dels altres»  són les més abundants, i les més adobades amb exabruptes.

No són obra únicament dels hiperventilats de base, o dels bots d’origen sospitós (els agents provocadors són nombrosos a la Xarxa).  A X-Twitter, per exemple, Lluis Llach , o el seu CM (poca broma: 240.494 seguidors, 122.688 publicacions) excel·leix en aquestes denúncies i expansions.  

Diu Llach que ERC “va de pet al suïcidi” si els seus dirigents no pleguen. Salva  Marta Rovira de la crema («Des de finals del 2016, mai no he posat a la secretària general d’ERC @martarovira al mateix sac que el seu president @junqueras»), però reclama amb insistència, dia rere dia, la dimissió d’Oriol Junqueras, que qualifica d’«enterrador que es fa un monument al cementiri». (Tampoc, sigui dit entre parèntesi,  estalvia Llach els penjaments als Comuns, uns «llepaculs»; ni, òbviament, als socialistes, començant per Pedro Sánchez, un «malparit»). Aquestes efusions, de què serveixen? Una mica de calma entre els arravatats influencers processistes faria un gran be al país. 

A Catalunya, el  discurs de la «traició dels líders» és un clàsssic intermitent de l’independentisme.  El van patir els presidents Macià, Tarradellas, Maragall i Montilla (curiosament, Pujol n’ha quedat exempt). Ara ha tornat amb força,  contra els dirigents d’ERC, de Junts o o de la CUP, que han «traït el mandat del poble». És un discurs que sovint no té altre objectiu que substituir els  actuals dirigents independentistes per uns de nous (és a dir per ells, els denunciants, sense altre certificat de garantia que la seva flama retòrica). De moment, i em temo que aquest efecte no serà efímer, només ha servit a l’extrema dreta. 

Tothom és lliure de dimitir, i els que ho fan, com el president Aragonès, es mereixen tot el nostre respecte. Tothom pot fer un pas enrere (o al costat, com diuen els cursis). Però seria il·lusori   pensar que una simple substitució de persones pot resoldre els problemes. Fins i tot pot ser a l’inrevés: els que s’han equivocat tendeixen a anar més amb compte que els neòfits, que poden sumar els agreujants  de l’adamisme i de la inexperiència.  Els problemes  no es resolen  amb canvis de persones o de camises, sinó amb canvis de política. El que han de fer els independentistes  és  canviar de política. 

Ho proposava ahir Pep Martí a Nació digital: «L’independentisme ha de fer un diagnòstic sobri dels resultats, que exigeixen dosis de realisme, treballar amb rigor i posar fi a la sobreactuació dels darrers anys. Catalunya necessita un full de ruta. Que no vol dir elaborar un llibre blanc amb data per a la declaració d’independència, sinó tenir clar què es vol fer davant la transició energètica, els fluxos migratoris, la fractura de la cohesió social i especialment l’accés dels joves a l’habitatge». Tot alhora no pot ser, afegiria jo.    

S’ha acabat el Procés, com diuen uns, o continúa, com diuen altres? El més probable és que quan en el futur es repassi aquest període es constati que ni una cosa ni l’altra: les traces del Procés seran persistents i el post-Procés serà «ondoyant».  Ens hauríem de donar per satisfets si el resultat electoral del diumenge esperona el realisme dels grups independentistes, modera el to dels seus influencers, i ens permet a tots una consideració més serena i més afinada dels problemes i  possibilitats reals.

Necessitem una doble amnistia general: la legal i la de les desqualificacions creuades. Si ens amnistiem els uns als altres, el resultat pot ser excel·lent pel poble de Catalunya, que acaba de fer sentir la seva veu, democràticament, en les eleccions d’abans d’ahir.