Davant la represa de l’ofensiva actual per part d’alguns contra el català i la immersió lingüística és malaguanyat que un intel·lectual de la vàlua de Javier Cercas, en un article a El País sobre nacionalisme titulat El fracaso de la izquierda en Catalunya, tregui conclusions com aquesta: “hay que desmontar de una vez la trampa de los nacionalistas y separar el tema lingüístico del debate político.
Tot i que distingeix perfectament la política lingüística franquista i la democràtica catalana, per metodes i per resultats, al meu entendre Cercas comet dos errors, pensar que el nacionalisme espanyol comença amb Franco quan aquest n’és una simple conseqüència, i considerar que tots els nacionalismes, inclosos els de supervivència ,no puguin ser d’esquerra.
Fill de refugiat he viscut des dels 9 anys a París d’on vaig tornar el 1977, i no podré mai arribar a la conclusió que els anarquistes o els militants del Poum, catalans exiliats amb els que vaig conviure , tots catalanistes, no eren d’esquerra i havien entregat la hegemonia ideològica a la dreta com diu Cercas que ha fet el PSC, i que li ha costat al seu parer la victòria a les darreres eleccions. Dir del PSC que “està colonizat pel nacionalisme” pot servir la tesi de l’article però és un contrasentit. És curiós que Cercas al seu article no faci cap referència al federalisme si bé escriu: ” És legítim pensar (com pensem molts a qui repugna tant el nacionalisme espanyol com el català) que els catalans, espanyols i els europeos viuríem millor si Catalunya segueix unida a Espanya que si se separa d’ella”.
No deixa de sorprendre’ns aquest argument de la part d’una persona com Javier Cercas, perquè òbviament el tema no és solament de viure millor o no. La seva observació m’ha fet pensar a la resposta que feu el cantant Raimon a un admirador que li preguntava perquè limitava la seva audiència cantant solament en català. Si es tracta d’una qüestió d’ampliació de l’audiència li va respondre el cantant “m’ho pensaré de cantar… en xinés”.
El problema de Catalunya no és català, és espanyol i els intel·lectuals espanyols no en tenen consciència, o no la volen tenir. I ja que hem parlat de la jacobina França, no em cansaré mai de repetir que la unitat francesa es feu amb postulats progressistes, darrere la classe més dinàmica i en nom de l’emancipació i la igualtat dels ciutadans; i l’espanyola, a partir del casament reis catòlics, pel dret de conquesta i a continuació seguint una monarquia corrupta i al crit de “Vivan las cadenas!” I sempre, amb la tutela d‘un nacional catolicisme integrista i castrant. I d’alguna manera encara hi som.
De la mateixa manera que Cercas no pot comparar tan lleugerament els diferents nacionalismes ( és fal·laç el que ell diu: El triumf de Franco en la guerra va suposar el triomf del nacionalisme espanyol i la derrota dels demés ,i com aquest era dolent i i de dretes, els altres, inclós el català, eren bons i d’esquerres.Cercas sap que hi ha molt més que això.
De la mateixa manera, tampoc és possible comparar l’Església catalana amb l’Espanyola de Rouco i companyia, i cap de les dues amb la francesa, obligada a respectar el laïcisme irepublicà i la igualtat religiosa.
Catalunya és una nació diferenciada de la resta d’Espanya i Javier Cercas, per cultura i perquè hi viu i té un fil català, ho sap més que ningú. Parla que viuríem tots millor de no separar-se i d’anar junts, però el nacionalisme espanyol és tan arrelat i interioritzat que ni una persona com ell en un article com el seu , deixant altres arguments, ni es planteja que la defensa de la llengua i la cultura catalanes podria mereixer un Estat propi o com a mínim, tenint en compte els lligams econòmics, culturals i personals existents, compartir-lo amb Espanya amb peu d’igualtat.
Un comentari