La votació de Durao Barroso com a president de la Comissió Europea ha estat una d’aquelles ocasions en què cal prendre una decisió allunyada del camí marcat. La presidència de Barroso no s’ha destacat pel seu compromís en un rellançament d’Europa. No s’ha pogut comptar amb ell com a aliat per a construir l’Europa més social i cohesionada que nosaltres creiem necessària. Al contrari, hem hagut de lluitar per no retrocedir més en els drets socials adquirits –directiva del temps de treball, dels treballadors desplaçats, de serveis…–, i ha tingut un lideratge insuficient en la lluita contra la crisi i contra el canvi climàtic.
Per descomptat, hi ha motius per donar suport al candidat del PPE. El no irlandès al Tractat de Lisboa ens ha situat en una crisi institucional; estem en un moment en què per fer front a la crisi econòmica cal prendre decisions a nivell comunitari; al gener, Espanya assumirà la presidència de la UE, una oportunitat per avançar en polítiques socials… I per tirar endavant tot això, cal més estabilitat institucional, amenaçada per l’augment de l’ultradreta xenòfoba i euroescèptica. Però recolzar Barroso entrava en total contradicció amb una campanya en què vam explicar als ciutadans les conseqüències negatives d’una majoria de dretes al Parlament Europeu. Per coherència, credibilitat i honestedat amb les persones que em van donar la seva confiança en les darreres eleccions, exactament 702.000, no podia votar el candidat Barroso.
En pocs mesos votarem el programa i els comissaris que acompanyaran Barroso en el seu govern. Això ens dóna una altra oportunitat, per veure què pensa fer realment els propers cinc anys.
