Al president Montilla, l‘Ernest Lluch l’anomenava a vegades “en Montilla i Aguilera”, amb un afecte irònic que volia que descobríssim en la eufonia del seu segon cognom una confirmació de la seva condició de català i catalanista. En l’exercici del seu càrrec, i especialment en aquests darrers dies, Montilla i Aguilera ha mostrat no sols aquella condició que li reconeixia Lluch si no una talla humana i política considerable. Crec que és un dirigent polític que no ha acabat la seva trajectòria; en tot cas, ha deixat ja un testimoni de serietat que cal valorar i que contrasta amb l’espectacle lamentable de tants cantamanyanes que miren de fer forat (espero que per poc temps) en el panorama político-mediàtic.
Les primeres reaccions dels socialistes catalans han marcat el to ferm i constructiu que volen mantenir en el Parlament i en la societat. La situació econòmica i social del país, i la crisi de la relació de Catalunya amb Espanya són qüestions que no permeten bromes. En aquestes dues dimensions bàsiques del nostre futur col·lectiu, l’alternativa és clara: o unitat o declivi; o consensos actius en el Parlament i en la societat, o frustració.
Algú ha caracteritzat la pasaada consulta como “les eleccions del malestar”. No seria de rebut tenir, a continuació, una “legislatura del malestar”; amb un Parlament instal·lat en el joc dispers cacofònic de les desqualificacions recíproques i de les gesticulacions. El paper dels socialistes no serà el que juga la dreta quan és a l’oposició. Dient, sóc conscient que la confrontació agressiva i la desqualificació absoluta poden doner, en temps de crisi, rèdits electorals considerables. Però els partits seriosos no han de sucumbir a aquesta irresponsabilitat. No tinc una visió ingènua de la política, però Antoni Castells te raó quan advierteix que Catalunya te un greu problema de degradació de la vida pública. Cal afeir, sense que serveixi de consol, que no som una excepció. Arreu creix la prepotència dels mercats i dels sectors més poderosos, sense el contrapes adequat de la política democràtica. Aquest no és un assumpte que impliqui sols als partits sinó a tots els sectors responsables de la societat. Correm el risc de passar de democràcies d’opinió a democràcies d’emocions; o pitjor encara, a democràcies de baixes passions i de populismes. En aquest context, las victòrias d’avui poden ser les derrotes de demà, sense que hi hagi espai per a alternatives serioses. Els demòcrates hem de reaccionar de manera lúcida i amb decisió.
Crec que el PSC ho farà, amb un debat tranquil i a fons, pensant sobretot en la societat a la que serveix. El PSC te un bon futur al davant si els seus homes i dones tenen la intel·ligència, el sentit comú i el valor per a realitzar els canvis necessaris. Te futur si mira també enrere, als seus valors i la seva història. Durant anys, aquest partit ha estat garant essencial de la unitat civil de Catalunya, perquè ha reflectit genuïnament la seva realitat complexa i plural. En aquest sentit, el futur del PSC és un tema que no sols afecta els socialistes; és essencial per el país. Mal servei faran a Catalunya els que s’apuntin a campanyes de destrucció, excitant i obstaculitzant la reformulació valenta i serena del nou PSC. Joan Majó ha assenyalat els seus paràmetres de partida: “Un valent i profund catalanisme que reivindiqui el creixement de l’autogovern i la correcció del maltractament fiscal, sense exageracions independentistes ni antiespanyolisme. Una inequívoca línia socialdemòcrata, que situï en un mateix nivell llibertat i equitat, lluny d’un esquerranisme arcaic i de l’acceptació callada de les injustícies econòmiques. Una forta reivindicació de la sobirania del PSC en l’àmbit espanyol, col·laborador però clarament independent. I una decidida política de combat contra la corrupció política en tots els seus aspectes, siguin o no del·lictius”. Sobre aquestes bases compartides ha d’assentar-se el nou cicle del PSC.
Raimon Obiols
02/12/10
La situació de l’esquerra catalanista és la conseqüència del discurs erràtic (en realitat un “no discurs”) allunyat del que realment importa a la societat. Coincideixo en que cal una presa de posició valenta i clara (però sobre tot en positiu) sobre l’encaix de Catalunya a l’estat; explicar als ciutadans com farem que ningú es quedi pel camí de la sortida de la crisi: el la línia del Joan Majó… Però sobre tot cal un canvi de rumb fonamental en les persones i la forma de fer política de la direcció del PSC. Cal una direcció que surti de la societat que treballa i que genera la riquesa econòmica i cultural del país; hem de superar l’etapa dels dirigents sorgits de l’endogàmia de la burocràcia partidista; elegir uns càrrecs públics que tinguin com a objectiu quelcom més que la reelecció… La societat no tornarà la credibilitat a l’esquerra mentre no pugui identificar-se en els debats dels partits i en les actituds dels seus dirigents i representants polítics.
La situació de l\’esquerra catalanista és la conseqüència del discurs erràtic (en realitat un \"no discurs\") allunyat del que realment importa a la societat. Coincideixo en que cal una presa de posició valenta i clara (però sobre tot en positiu) sobre l\’encaix de Catalunya a l\’estat; explicar als ciutadans com farem que ningú es quedi pel camí de la sortida de la crisi: el la línia del Joan Majó… Però sobre tot cal un canvi de rumb fonamental en les persones i la forma de fer política de la direcció del PSC. Cal una direcció que surti de la societat que treballa i que genera la riquesa econòmica i cultural del país; hem de superar l\’etapa dels dirigents sorgits de l\’endogàmia de la burocràcia partidista; elegir uns càrrecs públics que tinguin com a objectiu quelcom més que la reelecció… La societat no tornarà la credibilitat a l\’esquerra mentre no pugui identificar-se en els debats dels partits i en les actituds dels seus dirigents i representants polítics.
Estic totalment d’acord amb en J.L. Pascual, crec que és molt necessari canviar el funcionament dels partits per evitar l’endogàmia que fa que els càrrecs passin dels “veterans” als “càrrecs de confiança”, fent que l’abisme entre la classe política i la ciutadania sigui cada vegada més ample i profund. D’altre banda, espero que de cara al proper Congrès es renovin els mecanismes organitzatius i orgànics per fer possible que tots els militants del partit tinguin la oportunitat de participar en els debats i de que la seva participació es tingui en compte.