Raimon Obiols: L’apunt del dia/204 (El president Montilla, a Cuixà)
El president Montilla, a Cuixà
23 d’agost de 2023.
No m’ha estranyat que la intervenció del president Montilla en l’acte del dilluns a Cuixà, en record de Pau Casals, no fos massa ben acollida (és un dir) per una part dels assistents. «Els xiulets al president Montilla són una mala notícia», ha escrit Joan Foguet a Nació Digital, «no només perquè ens recorda que tenim el país trinxat, sinó que sembla que una part de l’independentisme més pur no només és intransigent, a més és maleducat».
Llegeixo a El Món, en una crònica de Quico Sellés , que assistí a l’acte, que el fet que Montilla defensés “una Espanya fraternal i respectuosa de la diversitat” va «esperonar part del públic que ocupa l’església que ha començat a xiular, esgarips de queixa (sic) i han entonat el lema “independència”. Montilla ha mantingut la calma i ha criticat els que opten per la “desqualificació de l’adversari”».
No m’ha estranyat la calma del president Montilla, coneixent-l’ho. Ultra el seu caràcter, que és ferm, la seva tranquilitat és deguda a dos fets. El primer és que sap el que es fa, cosa que no sabria dir dels altres quatre ex presidents que assistiren a l’acte de Cuixà. El segon és que sap que allò que expressa és el que a Catalunya pensa la majoria.
Aquestes son les paraules de Montilla que van motivar els primers esgarips d’una part del públic: “Tinc l’esperança que els que creuen que només hi ha una manera d’entendre Espanya arribaran a acceptar que la diversitat és un valor que cal protegir. L’Espanya homogènia i excloent ha de donar pas a una Espanya fraternal“.
La voluntat popular que s’expressà fa molt poc en les eleccions del passat 23 de juliol, mostra que una clara majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya comparteix avui l’esperança que va expressar el president Montilla amb aquestes paraules.
La part final de la intervenció del president Montilla a Cuixà és francament interessant:
«Així com he parlat dels meus accents sobre la trajectòria professional i cívica de Pau Casals, també vull extreure’n la meva particular visió sobre el seu llegat. Deia al començament que els valors universals defensats amb convicció i coherència per Pau Casals al llarg de tants anys (democràcia, justícia social, pau i fraternitat entre els pobles), refermen les meves pròpies conviccions polítiques.
La política democràtica ha de servir per facilitar la convivència i per crear i protegir un codi de conducta que ens dona eines per a fer-la possible.
Sobre la base d’aquest codi, que s’alimenta de consensos i de pactes, les societats avancen protegint els drets, exigint el compliment dels deures i posant en marxa polítiques públiques que asseguren la cohesió social i cultural de la societat i, també, de la nació.
Al riscos i incerteses globals del món d’avui s’afegeix, en el nostre cas, un període de difícil governança. Vull reivindicar el valor del nostre sistema de democràcia parlamentària, que aquests dies ha demostrat la seva capacitat de construir acords.
Crec que això ofereix noves oportunitats i esperances, i és així com vull acabar aquesta breu intervenció.
Tinc l’esperança que els que creuen que només hi ha una manera d’entendre Espanya arribaran a comprendre o, si més no, a acceptar, que aquesta diversitat és un valor que cal protegir. No es pot construir una nació negant a una part de la seva ciutadania el seu dret a pertànyer-hi simplement perquè entén la seva identitat nacional d’una manera diferent.
L’Espanya pretesament homogènia, excloent i reclosa en els seus mites ha de donar pas a una Espanya fraternal, respectuosa de la diversitat dels pobles que la conformen i capaç de gestionar amb intel•ligència la seva pluralitat.
Tinc igualment l’esperança de que siguem capaços d’abordar els problemes, que hi són, no des de la confrontació i la desqualificació, sinó des de l’exercici del diàleg, la negociació i el pacte. Entre nosaltres a Catalunya i amb la resta d’Espanya. Per fer possible la millora continuada del nostre autogovern.
Aquesta és la funció de la política. De la política útil, més enllà dels discursos abraonats, dels ultimàtums, de la desqualificació dels adversaris i de la simplificació dels problemes i de les solucions».
