Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya: La posició de Nou Cicle davant les eleccions del 28 N

1. El pacte d’Entesa es proposà dues finalitats: una acció de govern de sentit progressista, i una nova etapa de més autogovern, amb l’aprovació d’un nou Estatut.

El primer objectiu s’ha assolit pràcticament en tots els camps, s’ha fet més en 7 anys de governs d’Entesa que en els 23 anys de governs convergents. En les polítiques de cohesió social, equipaments, infraestructures, territori, recerca, innovació, economia, salut, educació, igualtat de gènere, immigració, pla de barris, seguretat laboral, presons, i un llarg etcètera, el resultat de l’acció dels governs d’Entesa ha estat molt positiu i ha marcat clarament un abans i un després. Cal valorar també que els governs de Maragall i Montilla han estat els més nets de les tres darreres dècades d’autogovern: cap escàndol, en contrast amb els anys de governs convergents.

Però el segon objectiu ha tingut un balanç frustrant. La llarga i enrevessada negociació de l’Estatut i la sentència involucionista del Constitucional han generat indignació, desorientació i desafecció. Això, en comptes de produir una confluència de les diferents forces polítiques catalanes, ha tendit a generar dispersió. La manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional no ha donat lloc a una resposta amb plantejaments polítics comuns. Les diferències entre els partits de l’Entesa i entre aquests i l’oposició s’han accentuat. Àdhuc en el camp de l’independentisme hi ha una evident fragmentació.

2. Les eleccions tenen lloc en un context de dificultats: la crisi i l’atur; la llarga negociació del nou Estatut i la sentència del Constitucional; les campanyes de la dreta política i mediàtica;  gèrmens de populisme i de foment de l’antipolítica.

A l’inici de la legislatura, l’atur era el principal problema per al 19 % de l’opinió; ara ho és pel 66 %. L’impacte de la crisi financera i econòmica mundial, que esclatà el 2008, es fa sentir profundament. Catalunya té un model econòmic més industrial i internacional que l’espanyol, el govern de la Generalitat ha donat respostes econòmiques i polítiques adequades, hi ha signes de sortida de la crisi, s’està creant la meitat de l’ocupació de tot l’Estat, però la recuperació és lenta i els problemes són considerables.

Existeix, a més, l’expansió de l’antipolítica i de la desafecció democràtica. És un fenomen general: arreu d’Europa es creen sentiments de descontentament, de por al futur, d’inseguretat i desconfiança. Creixen els gèrmens populistes i xenòfobs. Aquest procés, que troba en la crisi un terreny abonat, no és espontani. Hi ha intents d’instrumentalitzar l’opinió pública per part de poders econòmics, mediàtics i polítics que fomenten l’antipolítica, el desànim i les divisions.

Catalunya no és una excepció. Hi ha el risc d’una elevada abstenció i d’un Parlament molt fragmentat. Cal evitar una legislatura del malestar. Una situació de tots contra tots i una fugida endavant vers objectius irrealitzables en els propers anys, portarien a la frustració. La irresponsabilitat d’enfrontar els catalans els uns contra els altres no portaria enlloc. Limitar-se a l’agitació i la propaganda, a la  retòrica o a les polítiques de “peix al cove” és caure en la resignació, l’oportunisme i la frustració.

3. Hom ha alertat amb raó sobre el risc de frustració que deriva de plantejar com objectius de la legislatura el federalisme, la independència o el concert econòmic. No és fàcil el camí vers un model de federalisme fort, plurinacional, amb contingut. Encara ho és menys el model de la independència. El model del concert econòmic tampoc és viable: per homologar-se al cas d’Euskadi es necessitaria la reforma de la Constitució. Dir el contrari és enganyar la gent. No hi ha fórmules màgiques.

Per tal d’evitar aquest risc, el nou govern que surti de les eleccions del 28N ha de continuar i millorar l’obra de progrés realitzada en els darrers anys i ha de plantejar una nova política d’acords que enfoqui de manera realista i eficaç el desenvolupament de les llibertats i competències de l’autogovern de  Catalunya i l’enfortiment de la seva unitat civil.

Cal definir els reptes veritables i les oportunitats reals. L’objectiu immediat és, de manera irrenunciable, recuperar tots els continguts de l’Estatut pactat entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, és a dir, entre els  representants democràtics de Catalunya i del conjunt d’Espanya. No es pot abandonar la partida ara. No val a renunciar per retornar al còmode estira-i-arronsa del passat. El nostre autogovern s’ha de defensar dia a dia i des de les cotes guanyades. S’han de realitzar els traspassos previstos, les reformes legislatives i polítiques necessàries, en matèria de descentralització, de gestió d’infraestructures, etc.

4. El govern de l’Estat i les forces democràtiques majoritàries que van votar l’Estatut a les Corts han de complir el pacte subscrit amb el poble de Catalunya. Han de donar una resposta democràtica i progressista a l’ofensiva del centralisme i el nacionalisme de la dreta espanyola i han de tenir el valor d’avançar en el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat.

Per tal de sumar Catalunya i Euskadi a la transició vers l’Estat democràtic va ser imprescindible reconèixer el dret a l’autonomia, que es va generalitzar a tots els territoris de l’Estat espanyol. Però aquesta fase autonòmica no ha resolt el problema de la plurinacionalitat de l’Estat ni l’encaix positiu de Catalunya i d’Euskadi. No hi ha un “problema català” o un “problema basc” que es pugui anar trampejant, a l’espera d’una assimilació nacional espanyola que no es produirà. Hi ha un problema irresolt de la democràcia espanyola i volem escoltar les paraules de l’Espanya democràtica i progressista sobre el “problema espanyol”, sobre el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat, sobre la igualtat de drets i deures de les llengües oficials, sobre l‘efectiva descentralització de la justícia, sobre l’encaix democràtic de Catalunya i Euskadi amb Espanya.

5. Els grans temes dels pròxims quatre anys seran la sortida de la crisi i la creació de treball; el manteniment i la millora dels serveis públics; la cohesió social i la unitat civil; l’augment progressiu de l’autogovern; la incorporació de la nova immigració a la societat, la cultura, la llengua i la política catalanes;  un model de país recolzat en la cultura del treball i de la responsabilitat; l’evolució vers una economia productiva, eficaç i socialment responsable; millors infraestructures; una societat més sòbria i sostenible i un territori més endreçat. Volem un país amb un ordre just i volem que Catalunya sigui una comunitat de respecte.

Un govern de la dreta seria un retrocés perillós. Amb el suport del PP, un govern convergent tendiria a una política de privatització dels béns públics i d’individualisme a ultrança. La proposta de CiU de reduir l’administració pública en un 20 % és temible: s’inscriu en el corrent que governa a Gran Bretanya, França o Itàlia. Això  significaria l’evolució cap a una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies objecte de l’especulació, amb precarietat del treball, deslocalitzacions, malbaratament de possibilitats de futur.

Volem una majoria de govern que continuï i aprofundeixi, en un sentit social i ecològic, les polítiques serioses i progressistes que s’han desenvolupat en els darrers anys. Volem una majoria de govern que sigui una garantia de progrés, d’unitat civil, de cohesió social, de construcció nacional.

6. Que el nacionalisme espanyol vol fragmentar la societat catalana és evident. Pretenen aprofitar-se de la complexitat social, lingüística i cultural de la societat catalana per tal de generar confrontacions i ruptures en el terreny de la llengua, del sistema educatiu,  de la integració i socialització de la nova immigració. Ens volen veure exaltats, irreflexius i dividits. No els hem de procurar aquesta satisfacció. Hem d’evitar fer el joc a aquests intents de confrontació per raó de sentiments d’identitat. El cas del País Valencià ens ha d’alertar. Hem d’anteposar la cohesió de la societat catalana a tota altra consideració: el valor absolut és la unitat civil.

El tret més positiu del catalanisme popular ha estat la seva capacitat de produir un sentiment de pertinença comuna de tots els ciutadans i ciutadanes. D’això, n’hem dit la Catalunya-gresol, feta de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons i units per una consciència ciutadana comuna.

És vital mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, sotmesa avui a provocacions que busquen polaritzar i dividir la nostra societat. El risc que es planteja és una possible centrifugació multicultural i civil, un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, una progressiva disgregació social, cultural i política.

Alguns acusen els socialistes d’exagerar aquest risc. Els qui ho fan desconeixen la realitat del país.  El catalanisme popular dels partits i sindicats de l’esquerra social ha estat un gresol formidable, un factor essencial de cohesió social i d’unitat civil de Catalunya. Ho ha de seguir essent. La nostra nació s’enfronta al repte de la integració dels nous immigrats. Els hem de dir que val la pena fer-se en aquest país i fer-se d’aquest país, on han nascut o naixeran els seus fills i els seus néts.

7. Les candidatures socialistes representen un amplíssim sector de ciutadans i ciutadanes que estimem Catalunya sense aixecar la veu, sense radicalismes ni retòriques instrumentals. Que creiem que Catalunya és i ha de seguir sent una comunitat basada en el respecte. Que no volem manipulacions populistes ni fugides endavant. Que tenim un sentiment de pertinença a una societat comuna; i volem que aquest sentiment de pertinença comuna permeti que la nació estableixi lliurement, sense manipulacions i divisions,  la seva identitat col·lectiva, de manera cohesionada, unida, igualitària, democràtica i pluralista. Sense l´excitació, la instrumentalització i les confrontacions dels nacionalismes instrumentals  i excloents.

Sóm la majoria del país i només l’antipolítica i l’abstenció poden impedir que siguem una majoria política. El president Montilla, nascut a Andalusia, català i catalanista per elecció, simbolitza aquesta Catalunya real. Ell ha plantejat clarament, en aquesta campanya, la qüestió de fons:  no únicament la qüestió essencial de l’alternativa entre un govern de progrés o un govern de la dreta, sinó també la qüestió, no menys essencial, d’optar per una perspectiva de diàleg i d’acords i de superació de les confrontacions o les divisions estèrils en el nostre país. Per això, el president Montilla té tot el nostre suport i demanem a tothom que li doni el seu vot.

Per dues raons: perquè cal un govern de progrés a la Generalitat i perquè la situació, després de les eleccions, exigirà sensatesa, diàleg i respecte entre els uns i els altres, acords amples, de sentit comú, aliances estratègiques de país.

Cal que, per damunt de les diferències, ens uneixi la causa comuna de Catalunya, de la seva cohesió i preservació, de la seva llibertat, del seu futur nacional. Catalunya dividida no podria guanyar. No podem renunciar a la unitat civil del poble de Catalunya i a la unitat del catalanisme en la seva pluralitat.

Nou Cicle

Novembre de 2010

Podeu descarregar el manifest en format PDF, aquí.