Raimon Obiols: L’apunt del dia/85 («Digues què promets, encara que sigui mentida”)
“Digues què promets, encara que sigui mentida”
13 d’abril de 2023
En un article recent (Una política impúdica), Salvador Cardús escrivia: ««A vegades he sostingut que a la política li falta veritat. Però també he de dir que si la veritat de la política és la que estem veient, si aquesta és la pinta que fa la política quan va nua, sense cap pudor, que ningú s’estranyi que no tinguem gens d’interès a veure-li les vergonyes» (comentava un debat en el Congrés espanyol sobre la «llei del només sí és sí», i un en el Parlament sobre el pla pilot per a una renda bàsica universal).
En els articles de Salvador Cardús (que han estat innombrables; a vegades dos o tres en un dia) hi ha una insistència permanent en la veritat. La quantitat de mencions a la “veritat” (pròpia) i a la “mentida” (aliena) hi és incommensurable: “La veritat és important“, “Quan se sàpiga la veritat”, “Dir la veritat al poble”, “Veritats contra mentides abans de la independència», “La declaració institucional del MHP Quim Torra ens ha tornat a la veritat”, “Quan se sàpiga la veritat”, “La mentida com a desconnexió”, “Bombardejar amb mentides”, “Impotència, error, fracàs, mentida”, “Mentides d’Estat”, “Mentides, mentides, mentides…”, etc.
El febrer de 2014 va veure a La Sexta el fals documental (els americans en diuen “mockumentaries”) de Jordi Évole sobre el 23-F i és precipità a piular a Twitter: “Glaçat pel programa d’Évole. El 23-F era mentida”.
Cardús no enganya mai. Ho podem comprovar amb uns quants exemples dels deu últims anys, entre moltíssims més:
El març de 2013, escrivia: “Faig un pronòstic per a d’aquí sis mesos: a partir de la tardor d’aquest any, a Espanya es començarà a estendre l’opinió que, tot comptat i debatut, el més convenient per a tothom és que Catalunya decideixi el seu futur polític amb llibertat. I que, si vol, segueixi el seu propi camí fora de l’estat espanyol.”
El febrer de 2014: «Espanya faria bé de començar a imaginar l’endemà de la independència de Catalunya. L’ideal seria que en la celebració del primer any de la República de Catalunya ja poguéssim comptar entre els convidats amb els màxims dirigents espanyols».
L’abril de 2014: «En definitiva: no hi haurà més xoc de trens que el dialèctic. En el pla dels fets, la secessió es farà a la catalana: pacíficament i ordenada».
El desembre de 2017: «Aquests són els darrers espeternecs d’un Estat feble, desacreditat i corrupte, governat per mala gent, que cada dia que passa és més a prop de la seva ensulsiada. Abans caurà l’Estat que no es fracturarà Catalunya. I això no és una amenaça: és el meu pronòstic».
El juliol de 2018, comentant una entrevista de Ramón Cotarelo (que afirmava: «la independència serà entre aquest any i la meitat del vinent”), Cardús piulava a Twitter: «Absolutament d’acord. Tenim la mateixa informació?».
El setembre del 2018 va piular: «Els que pensen que això de la independència va per llarg, que mirin de no fer plans pels propers vuit o deu mesos. Que no es digui que no vam avisar”».
L’abril de 2021 en una entrevista a El Nacional, va fer un titular impactant: «Els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia».
La llista podria seguir. Fa pocs dies, el 3 d’abril, va escriure al Diari de Terrassa un article que potser dóna la clau d’aquests pronòstics tan veritables i encertats, repetits al llarg d’una dècada: «De fet, podríem fer memòria d’aquell títol de Montserrat Roig “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, i passar-ne l’esperit a la política: “Digues què promets, encara que sigui mentida”.
No m’agraden les crítiques ad hominem. Si hi caic en aquest apunt d’avui, el motiu és un article de Cardús que em va commoure. El seu títol era Se’n penediran i s’hi llegía «Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell”. Es referia i s’adreçava als qui “abaixen el cap amb arguments d’ordre arnat. Que si cal preservar l’economia – una economia sistemàticament maltractada per l’Estat–; que si cal protegir les institucions –unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar–; que si cal tornar a la política…”.
És a dir que, ultra el penediment, calia que renunciéssim als dos únics camins que permeten sortir del forat: tornar a la política (a una bona política), i protegir unes institucions nacionals que ens havia costat moltíssim recuperar. Vaig pensar que allò necessitava ser replicat quan amainessin les emocions, que és el que he fet. No pas per demanar-li a Salvador Cardús que es penedeixi de res; sinó per recomanar-li, respectuosament i amb fermesa, que després dels desastrosos resultats del camí emprès fa més d’una dècada (des d’aquell “President, salpem!” de 2012), després de tantes promeses inversemblants, il·lusòries i no complertes, després de tants pronòstics totalment equivocats, potser li ha arribat l’hora de fer l’inventari i el balanç.
