La contundent desautorització del conseller de Governació, Jordi Ausàs, pel president José Montilla a propòsit de la campanya d’agitació independentista dels referèndums- a la qual el primer pretenia aportar urnes oficials – és només el penúltim esglaó de mostra de la permanent confusió exhibida pels republicans des de 2003 entre els seus objectius partidistes i els de la coalició de govern de la qual formen part.
Aquesta confusió ha estat un desastre pel tripartit de les esquerres, perquè ha tendit a diluir el programa pactat pels aliats, i en gran mesura aplicat, en el núvol dels somnis de l’independentisme, pel qual tot el que faci un Govern sempre sap a poc o res mentre no sigui la proclamació de l’Estat català des d’un balcó de la plaça de Sant Jaume.
El més cridaner del cas és, però, que la direcció d’ERC no sembla ser del tot conscient que el dany infligit a la coalició per aquesta deriva no es tradueix en absolut en benefici pel propi partit. Tot el contrari. És un cas de manual del perniciós que pot arribar a ser la debilitat de la direcció davant aquells que s’erigeixen, en ella o davant seu, en dipositaris de les essències, guardians del purisme i capdavanters del programa màxim sempre disposats a cremar etapes darrere d’un futur, la brillantor del qual, desllueix qualsevol eventual èxit del present.
No és retòrica. El llavors secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, va abandonar per voluntat pròpia el Govern de la Generalitat el març de 2008 amb l’excusa que la direcció del partit requeria una atenció que no li podia donar sent conseller de Governació. Un any després, però, es va produir a ERC l’escissió del sector del partit encapçalada per Joan Carretero, el mateix que en la legislatura anterior havia empès amb èxit a ERC a rebutjar la reforma de l’Estatut en nom de la puresa independentista, en contra del criteri inicial de Josep Lluís Carod Rovira i Joan Puigcercós.
Amb aquella escissió va semblar que el partit es desprenia del radicalisme. Però va resultar que no era així. Els republicans van viure immediatament després la no menys traumàtica guerra interna encapçalada pel mateix Puigcercós, amb el suport de la plataforma radical creada per l’ex dirigent de les joventuts Uriel Bertran, per descavalcar Carod com a líder del partit. Carod era el seu president i principal figura política i institucional, però en aquella batalla se’l presentava com a màxim exponent del sector moderat. L’operació va consolidar a Puigcercós al capdavant d’ERC i li va aplanar el camí per convertir-se en el seu cap de cartell per a les properes eleccions al Parlament, les del 28 de novembre. No com un moderat, és clar. Uriel Bertran, el seu fidel aliat intern, es va llançar juntament amb una sèrie de grups radicals aliens al partit, i fins i tot amb la indirecta intervenció d’una ala de Convergència Democràtica, a una campanya d’agitació consistent a organitzar votacions populars sobre la independència de Catalunya. Simple desestabilització antiautonomista que contribueix a menyscabar el Govern i la seva acció.
Aquesta campanya s’ha convertit, a la pràctica, en el viver en què han crescut els afiliats dels nous partits creats per Carretero i per l’expresident del FC Barcelona Joan Laporta. Amb ells ha anat també Uriel Bertran i la plataforma que havia creat a ERC. Entre tots amenacen amb arrabassar-li a Puigcercós una part del seu electorat.
El balanç provisional de tot aquest procés d’ERC no és gens favorable. La incapacitat per resistir a la pressió radical que no para de cridar “independència, independència!” ha impedit a Esquerra aconseguir un dels seus principals objectius del 2003: passar de partit de reivindicació i agitació a força de govern, adquirir el perfil de soci fiable, constructiu, capaç de gestionar l’Administració i tot a costa de sacrificis partidistes.
En resum, tot el contrari a deixar urnes oficials per a l’agitació política.
Esquerra ha estat un gran exemple de com un partit pot deslegiitmar-se a sí mateix. Les seves incongruències pretenent , per una banda, ser un partit amb capacitat per governar i, per una altra, conservar la seva identitat de partit independentista “radical”, l’han desacreditat com a partit seriós que pot optar a obtenir més poder al nostre pais. Las famoses consultes populars han evidenciat com de lluny es troben de la realitat catalana. A més, l’única figura del partir que podia connectar amb un electorat més ampli ha quedat totalment desplaçada. En definitiva, tot un llistat de situacions que els haurien de dur a una reflexió profunda del que són i del que realment voldrien ser.