El país embussat
10 de febrer de 2023
En una recent entrevista a la revista Política&Prosa, Amadeu Cuito deia que «Catalunya oscil·la entre el possibilisme i la protesta». És cert, i així estat durant molts anys, en efecte; i en els darrers, més. El problema és que aquesta oscil·lació pendular podia ser fecunda en el passat, però ha deixat de ser-ho. Valgui la paradoxa: hauríem d’aturar aquest pèndul per tal d’evitar l’immobilisme. Perquè Catalunya està en un cercle viciós, donant voltes a la sínia. És una situació que recorda la que descrivia Gramsci: “el que és vell mor i el que és nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats”. D’aquests fenòmens en tenim uns quants, i alguns són per sucar-hi pa.
S’ha dit molt -amb commiseració, o amb indissimulable satisfacció – que deprés de deu anys de Procés, Catalunya era «un país dividit». No hauríem de seguir el joc dels qui viuen políticament d’una pretesa divisió etnolingüística que no existeix. És més cert dir que el nostre és un país amb esquerdes, o -més precisament- un país clivellat. El clivellat (craquelé) característic de les velles pintures (que els falsificadors solen imitar), és perfectament normal en un país com el nostre, que n’ha vist de totes. És un signe d’experiències acumulades, amb els corresponents desenganys. Però és una fet de superfície; no és un signe de problemes estructurals, ni genera danys irreparables. És una mostra de veterania, fins i tot d’antiga noblesa. L’arruga és bella.
El problema de la Catalunya actual no és que la seva superfície mostri velles o noves clivelles. El problema és que el país està embussat. El problema és que en els últims anys ha acumulat tota mena de brossa, que les aigües estancades han anat creixent, amb els corresponents fenòmens de descomposició.
Com que ha estat un procés paulatí i esmaltat d’incidències, no ens n’hem adonat gaire, o ens hi hem anat fent. Durant aquests anys, la premsa ens ha subministrat, quasi cada dia, incidències i escàndols en abundància. En realitat, ja no ens sorprenen gaire, i ens indignen poc, per bé que a les xarxes hi hagi gent (molta anònima) fent grans escarafalls. Pel que fa a la corrupció, un ample sector de l’opinió pública (l’enlluernat per les promeses processistes) ha tendit a acceptar que el patriotisme ho excusa gairebé tot, siguin deixes, contractes fraccionats, o tres per cents. Ha anat baixant el llistó que separa allò que és acceptable d’allò que no ho és.
Amb tot, allò que ens hauria de preocupar més no és la multiplicació d’escàndols de pèssim nivell, sinò l’alt nivell que han assolit les aigües estancades. A Catalunya, pel que fa als projectes i estratègies que afecten el conjunt del país, gairebé tot està embussat des de fa temps. Han estat aturats pels anys del Procés. No sé si aquest, com diuen, s’ha acabat o no. El que sí sé és que ja no processa, que s’ha aturat, i que ha aturat masses coses. Entre elles, la circulació d’idees entre els diferents sectors d’opinió d’una societat plural com la nostra. S’han creat guetos mentals, que es mostren sords a les idees dels altres (o automàticament hostils, amb silencis i proscripcions, amb desqualificacions i anatemes).
Això ha fet que la imposició d’uns grans objectius inaplicables erosionessin les idees concretes aplicables. L’exaltació i les confrontacions causades per unes idees grandioses han immobilitzat els projectes reals (i en ocasions els ha pura i simplement liquidat). Però un país, una societat, té poc present (i cap futur) sense que circulin i propostes, sense expectatives, sense una pràctica de projectes viables. Si no ens espavilem, la situació pot fer-se realment molt dolenta.
Es pot enquistar, en una part important de la població, un clima d’introversió ansiògena i claustrofòbica (l’angoixa de si Catalunya i la llengua catalana es «minoritzen» o no, sobretot) fomentada per un processisme que, d’altra banda, es va decantant per una agenda de discussions incessants i bastant deplorables (les darreres que he vist: si som o no som una colònia; si cal unir o no les candidatures independentistes; si cal crear-ne de noves (cíviques) o no; si CDC i el gen convergent perviuen o no, etcètera).
Aquest donar voltes inacabables a la sínia comporta un risc obvi de frustració i ressentiment entre els que es van creure les promeses processistes i comproven que eren paper mullat. El risc és que això es converteixi, en aquests sectors de bona gent, en tírria general contra la política i en una deriva etnicista.
Un dels efectes que ha tingut l’acord ERC-PSC sobre els pressupostos de la Generalitat és que serveix per començar a desembussar aquest estat de coses. Ha desobstruit unes quantes canonades, però no ens enganyem, per favor: altres segueixen obturades, i el país segueix embussat en molts aspectes. Tant de bo siguem capaços, entre tots, de netejar la brossa, desblocar els debats i els projectes, amb els peus a terra, obrint nous horitzons concrets i compartits que ens facin avançar.
P.S.- Ahir, Francesc Trillas difonia a Twitter aquest gràfic del Financial Times sobre els efectes econòmics de l’embussament. Impressiona.
