Itàlia sembla condemnada a viure sota el govern del populisme, sigui el de la Forza Italia de Berlusconi, del Moviment 5 Estrelles de Grillo, la Lliga de Salvini o els Germans d’ Itàlia de Meloni. O bé sota executius encapçalats per tecnòcrates, com Monti o Draghi, que els ciutadans acaben identificant amb una classe dirigent que no defensa els seus interessos. Segurament uns condueixen als altres de manera successiva. Aquesta vegada el pèndol ha arribat a un extrem encara més inquietant, i la forta implantació de l’extrema dreta a Itàlia, França, Suècia, Àustria, Hongria o Polònia fa témer una onada reaccionària a Europa. La plaça italiana és, a més, especialment simbòlica, ja que es tracta d’un país fundador del que avui és la Unió Europea.
A Espanya, malgrat que els sondejos no apunten a un creixement de Vox i per primera vegada a aquesta formació l’afebleixen les divisions internes, la ultradreta ja ha obtingut quotes de poder i podria tenir la clau perquè el PP arribi a la Moncloa. Analistes i polítics difereixen sobre la millor fórmula per frenar el seu ascens, però sí que hi ha consens en el fet que aquests fenòmens enfonsen les arrels en els temors d’una societat que anhela certeses i estabilitat. Són ingredients que escassegen enmig dels efectes d’una guerra i després d’una pandèmia. Fins i tot sense aquests factors, les societats actuals estan sotmeses a impactes informatius constants i descontextualitzats que provoquen ansietat. En alguns sectors conservadors de la societat, els accelerats canvis del nostre temps es poden veure com a amenaces. I davant d’aquestes amenaces els populismes plantegen sortides sospitosament fàcils, si bé quan governen no aconsegueixen arreglar res, sinó més aviat el contrari, com demostren els casos de Trump o Bolsonaro.
No hi ha solucions màgiques, però sí receptes que s’ha demostrat que són inútils: les baralles caïnites en els altres partits, la seva temptació de plagiar el llenguatge populista i, sobretot, la falta d’explicacions honestes i clares als ciutadans i de propostes constructives. Fugir de tot això és essencial per combatre personatges que surfegen sobre l’ onada de la intolerància.
