L’atribolat anar i venir de les darreres setmanes dels partits catalanistes sobre com afrontar el final de la immersió lingüística en català a les escoles indica que estan buscant alguna cosa, però no la troben. El frenesí negociador és degut al fet que ha arribat el dia que, imposat pels jutges, es materialitza el que Rudolf Ortega definia el diumenge en aquest diari com “el final del paradigma” que ha regit durant gairebé 40 anys en la política lingüística aplicada pels governs de la Generalitat. I el que es mostra a l’escenari polític és un enorme desconcert, una fenomenal desorientació. No és sorprenent, tenint en compte que venim directament d’altres sotsobres, de les quals aquesta imposició política per via judicial es una més. Entre els naufragis dels darrers anys es compten fets tan rellevants com que Catalunya es governi des del 2010 per un Estatut que no és el que van votar els ciutadans. I, posteriorment, una revolta encapçalada el 2017 pel mateix president de la Generalitat d’aquell moment, Carles Puigdemont, que es va saldar amb la seva destitució pel Govern central, presó i/o exili dels protagonistes de l’intent i una llarga estela de persecucions judicials que encara dura.
Un veterà polític catalanista, Raimon Obiols, un dels fundadors del PSC, ha descrit recentment així la situació actual de Catalunya, després de la llarga experiència de governs nacionalistes i la seva revolta independentista:
“Avui tenim un país dislocat, esquerdat, i podríem arribar a una Catalunya definitivament escindida per raons de llengua, cultura i emocions; partida en comunitats etnolingüístiques separades per sentiments impermeables d’identitat“.
Obiols va ser el líder de l’oposició parlamentària als governs de Jordi Pujol des del 1984 fins al 1995 i ha dedicat una part del seu darrer llibre, El temps esquerp, a analitzar la gènesi de l’esclat del 2017. Les dècades de domini del pujolisme a Catalunya es basen, explica Obiols,en què va aconseguir aplicar el que un dels dirigents de Convergència, David Madí, qualificava el 2007 com la recepta de l’èxit, l’equivalent en la política de la fórmula química secreta de la Coca Cola. És aquesta:
“Catalunya = Pujol = CiU = catalanisme = Generalitat = prestigi de
gestió = tots els catalans“
El presumpte secret és una versió adaptada de la vella i coneguda fórmula de tots els nacionalismes, el “nosaltres” contra l’”ells“, difosa en el cas de Pujol amb una reiterada advertència que es tracta d’una lluita per la supervivència de la nació com a tal. És una via maniquea, que porta inexorablement a l’exclusió d’una part de la societat, que es considera enemiga. I és una idea agònica de la existència de Catalunya que fet i fet ha estat assumida pels seus seguidors. Després de la fallida revolta del 2017, Obiols apunta que, al final, no obstant això, el resultat aconseguit pels nacionalistes és el contrari al de la salvació i la plenitud promeses. La situació que descriu Obiols respon a una equació molt diferent de la que entusiasmava Madí. És aquesta:
“Catalunya = divisions polítiques a ultrança = esquerdes socials i culturals = disputes partidistes sobre les llengües = autogovern afeblit“.
I desconcert, molt desconcert.
El País, 1 de juny de 2022
