Els resultats del 21-D no són dolents des d’un punt de vista polític, tot i que creen un escenari de complicada gestió. No són dolents perquè deixen dues coses establertes: no és possible la independència quan no es té, ni remotament, la majoria social, i no és possible “normalitzar” l’aplicació de l’article 155 de la Constitució quan el partit del Govern central gairebé ha desaparegut a Catalunya. Les dues coses juntes haurien de permetre recuperar un cert grau de racionalitat.
Fins i tot en les condicions més emocionals possibles, a Catalunya hi ha 3,5 punts de diferència a favor dels que no volen separar-se d’Espanya, i aquesta és una barrera que s’aixeca sempre que els independentistes diuen complir un mandat popular. Ni ha existit ni existeix aquest encàrrec i aquesta és la dada que els negarà sempre el suport internacional.
Alhora, ni els més fervents partidaris de la unió poden ignorar aquests dos milions de catalans que, una i altra vegada, expressen el seu desig de canviar les seves relacions amb l’Estat. Els resultats del 21-D allunyen el perill que el PP cregui que ha “normalitzat” l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El 155 segueix sent un article per a moments excepcionals, útil per evitar disbarats antidemocràtics, però que no permet construir consens polític.
La racionalitat hauria de portar a la conclusió que aquest resultat només es pot gestionar amb una autonomia molt reforçada. Sembla un camí difícil d’obrir, però més difícil encara és que n’aparegui un altre de diferent. Negociar en paral·lel la reforma de l’Estatut i la Llei de Finançament Autonòmic, amb la taula de la reforma constitucional oberta al costat, podria ser l’únic escenari viable.
De moment, per als qui serà més complicada la gestió dels resultats és per als independentistes, per molt que tinguin a l’abast la majoria absoluta parlamentària. El seu primer objectiu ha de ser recuperar la Generalitat, i per a això han de decidir quin camí prendre. Evitar que el 155 segueixi en vigor és seleccionar ràpidament un nou president de la Generalitat, i això no serà possible si s’entesten a que sigui Carles Puigdemont, perquè pesa sobre ell una ordre de detenció i és molt probable que si torna a Espanya sigui detingut i empresonat, igual que ja ho està el líder d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras. Queda la possibilitat de triar un tercer candidat/a capaç d’obtenir el suport bé de la CUP, bé d’En Comú. Acceptarà Puigdemont fer un pas enrere? El va donar en el seu moment Artur Mas i de fet Puigdemont té un balanç personal molt discutible: ha obtingut a Catalunya menys vots i menys escons que Inés Arrimadas. Res amb el que, amb sinceritat, pugui sentir-se instal·lat al Palau de la Generalitat. A més, l’alternativa és noves eleccions i sis-vuit mesos més de 155.
La impressionant victòria d’Inés Arrimadas no pot traslladar-se fàcilment a una victòria d’Albert Rivera a la resta d’Espanya. El PP s’ha enfonsat a Catalunya, però segurament Rajoy ja ho donava per descomptat. El seu únic motor, com deixa patent la seva irresponsable actitud davant del deteriorament de la justícia, són els seus interessos electorals, i des d’aquest punt de vista l’inquietant per a ell hagués estat un ascens notable del PSC, que no s’ha produït. Iceta ha aconseguit aturar el declivi dels socialistes, però un escó més no pot preocupar al PP. El PSOE té encara molt per fer. I pel que fa a Ciutadans i Rivera, Rajoy té dos anys per davant per procurar enfonsar-los, com sens dubte intentarà. De moment, la victòria de Ciutadans, en la mesura que apuntala la majoria constitucionalista, li serveix més de protecció que d’atac. L’única manera de derrotar-lo és que “Catalunya” deixi de protegir-lo.