Caldria exigir un jurament a les persones escollides per a una funció de govern públic: un jurament que incorporés la clàusula del “Primum non nocere”, en català antic “Primer no noure”, no fer mal. S’hi hauria d’afegir també el principi de precaució: no potinejar a benefici d’inventari amb el material explosiu de les emocions d’identitat; no excitar-les ni confrontar-les per a guanyar vots, beneficis, posicions de poder. Aconseguir-ho no és fàcil, perquè el joc del nacionalisme és una bicoca que permet obtenir suculentes fortunes polítiques i econòmiques, com hem vist a bastament en el nostre país en les darreres dècades.
Els actors principals del conflicte que estem vivint a Catalunya i a Espanya han dut aquesta mena de polítiques al límit i estan causant una gran destrossa. A més, no és una destrucció creativa sinó, valgui la redundància, una destrucció destructiva, infecunda. No fa avançar ni un mil·límetre la causa de les llibertats de Catalunya; ni farà progressar el més mínim la pretensió uniformitzadora del nacionalisme espanyol. Els efectes que es produeixen van exactament en el sentit contrari.
Han tractat d’emmanillar mentalment i emocionalment la gent, tant a Catalunya com a Espanya, en una polarització abrupta i absurda, uns esquemes de confrontació perillosament simplistes, que generen baralles, enemistats i rancúnies, i poden ocasionar desgràcies majors. Han generat un contenciós cada vegada més enverinat que, a més, ens condemna a escoltar o llegir (si no escollim inhibir-nos, i no podem fer-ho), els branda-banderes que es desfoguen descordats, en els mitjans i a les xarxes. No es pot exagerar què en resulta: si hi ha una majoria aclaparadora en aquest afer, és la dels exasperats.
A Catalunya, la fractura de la que vam advertir des de fa anys (no temem tant el “xoc de trens”, dèiem, com el “xoc d’identitats”) és una realitat que ningú no discuteix. A Espanya, el vell nacionalisme, que es va batre en retirada acabada la dictadura, ha trobat en aquest conflicte una gran oportunitat vindicativa i torna a emergir amb força; a estadis i balcons, la “rojigualda” senyoreja (demanar-nos per què això no es donà en els anys de la tragèdia basca ens introduiria en el terreny pantanós dels inconscients col·lectius). En tot cas, s’ha expandit un joc creuat i crispat d’acció i reacció, a base de tòpics, estereotips i prejudicis, en un cercle viciós que es retroalimenta. “C’est l’antisemite qui fait le juif”, deia Sartre.
Convé, en aquesta situació, respondre al “Cui prodest?”. Qui se’n beneficia, d’aquest estat de coses? Sobretot és la dreta espanyola i els poders que li donen suport. Si el PP continua en el govern és gràcies a l’auge independentista. Té raó Milagros Pérez Oliva quan escriu que “un dels efectes del conflicte català sobre la política espanyola és que ha permès que el PP es mantingui en el poder malgrat la important pèrdua de suports electorals. De fet, si no fos per l’amenaça de l’independentisme, Rajoy ja no seria al Govern”. “Ara”, conclou Pérez Oliva, “el PP calcula exultant els rèdits que pot obtenir d’una defensa ferma de la unitat d’Espanya. De moment, dels judicis per corrupció ja gairebé ni se’n parla”.
Que la dreta espanyola tenia decidit des de fa anys trencar el “pacte territorial” del 78 em sembla evident, com ho és també que el “Procés” li ha servit, com anell al dit, per a aquest designi involucionista. Amb l’aplicació del 155, el govern Rajoy es consolida i evita una majoria alternativa al Congrés.
Miren de culminar el seu propi “procés”. Presentant el 155, Rajoy va dir que tenia la sensació que “alguns han volgut premeditadament arribar fins ací”. És exacte: ja recollien firmes l’any 2006, contra l’Estatut votat en el Parlament i a les Corts, i refrendat pel poble de Catalunya; ja estimulaven la catalanofòbia; ja manipulaven barroerament la composició del Constitucional; ja n’explotaven políticament i electoralment les sentències.
Cal afegir que ho han pogut fer gràcies a l’ajut indirecte i inestimable del “procés”. Tot això, s’ha demanat ara un dels seus publicistes, “l’independentisme ho hauria d’haver previst?”. I respon: “Sí, i els republicans del 1931 també haurien hagut de preveure el 1936”. És una comparació injusta, perquè la primera previsió era de pur sentit comú, mentre que la segona hauria implicat una capacitat de pronòstic quasi miraculosa.
Que el Minotaure (l’Estat espanyol, per usar la imatge d’Enric Juliana) reaccionaria humiliat i amb fúria vindicativa era evident des del mateix moment que es feren les primeres passes d’un camí que significava sortir de la legalitat constitucional. Les sessions al Parlament de Catalunya del 6 i 7 de setembre, i l’1-O, van ser determinants. “Si te’n surts”, ha escrit un constitucionalista italià comentant-ho, “o bé has de recular després precipitadament, o bé una de dues: o fundes una nova legitimitat o pateixes les sancions de la que has trencat.”
Un autogovern polític és negociable perquè és graduable: pots obtenir més autogovern, més independència, més sobirania, en funció de la correlació de forces de cada període. La Independència amb majúscules no és negociable: funciona amb l’esquema radical del Si o del No. O l’aconsegueixes o poden fer-te pagar el preu de no haver-hi arribat. Per això, i perquè dividia la societat catalana, sempre hem qualificat el “procés” d’aventura irresponsable.
A Catalunya, els efectes d’aquesta juguesca al tot o res s’estan produint dramàticament, en termes socials, polítics i econòmics. Les nostres institucions d’autogovern estan afeblides i amenaçades. Potser es trobarà en el darrer moment un compromís que salvi mínimament la situació i cal continuar treballant-hi, malgrat els mals averanys.
I si aquests es compleixen? Si cregués que no hi ha altra opció que desistir davant d’un desastre inexorable, callaria, per pudor i per decència. Però crec que és possible un difícil redreçament, amb noves majories, a Catalunya i a Espanya; un redreçament per la llibertat i la fraternitat, contra la imposició de la força i contra les confrontacions caïnites. “El nacionalisme és la guerra”, va dir Mitterrand. Fórmula extrema, però encertada: les lluites dels nacionalismes confrontats sempre porten desgràcies. Cal evitar-les, resistir-s’hi constantment i amb fermesa, fins i tot quan dir la veritat no és popular. Deixeu que em desfogui, quan tantes coses per les que hem lluitat durant tant de temps corren el risc d’escolar-se per l’aigüera, i digui : No hi ha dret.
Raimon Obiols
24/10/17
Conservo, encara avui, un gran respecte per Raimon Obiols. El to de la seva argumentació m’agrada, perquè vol ser serena, encara que està indignat i al final demana desfogar-se. Ara bé, en la seva argumentació fallen algunes coses bàsiques. En primer lloc, dona la culpa d’això que anomenem PROCÉS al fet que encara governi el PP, quan tots hem vist que va ser el PSOE qui va donar-li suport tot negant-se a liderar una alternativa allunyada de maximalismes. En segon lloc, el mateix Obiols explica que el moviment de recentralització emprès pel PP és anterior al procés. Precisament, el procés no és altra cosa que la reacció cívica d’una societat (no d’uns partits ni d’un govern) que s’ha sentit indefensa i agredida. Precisament, bona part de la indefensió prové de la manca d’independència judicial. I la causa d’aquest problema no és altra que l’interès dels grans partits (PP, PSOE i també CiU) a mantenir les seves quotes de poder dins l’aparell judicial, més que a democratitzar-lo. Donar les culpes de la crisi en què ens trobem als soniranistes és tan arbitrari com donar-les al govern de Pasqual Maragall, tot dient “si el tripartit no hagués intentat millorar l’estatut, el PP no s’hauria emprenyat, no hauria iniciat la seva campanya didamatòria i no hi hautia hauria hagut les manifestacions multitudinàries dels darrers anys”. Amb aquests arguments, però, només hi ha una solució: quedar-se a cssa i deixar que els de sempre manin.
Em temo que ja només ens queda el desfogament, benvolgut Raimon. Com deia Gaziel, tot s’ha perdut.
Interessant