Entrevista a Jürgen Habermas: Per una polarització democràtica
P. Després de 1989, tothom parlava del “final de la història” en la democràcia i l’economia de mercat i en l’actualitat estem experimentant l’aparició d’un fenomen nou en forma de lideratge autoritari/populista – de Putin passant per Erdogan fins a Donald Trump. Clarament, una nova “internacional autoritària” està aconseguint cada vegada més definir el discurs polític. Tenia raó el vostre contemporani Ralf Dahrendorf pronosticant un segle 21 autoritari? ¿Es pot, de fet, parlar d’un canvi d’època?
R. Després de la transformació de 1989-1990 quan Fukuyama usà l’eslògan de la “post-història”, amb una mena de conservadorisme ferotge, la seva reinterpretació expressava el triomfalisme miop de les elits occidentals que es van adherir a la creença liberal en l’harmonia preestablerta entre l’economia de mercat i la democràcia. Aquests dos elements conformen la dinàmica de la modernització social, però estan vinculats als imperatius funcionals que xoquen repetidament. L’equilibri entre creixement capitalista i participació de la població – només acceptat a mitges com a justícia social – en el creixement d’economies altament productives només va poder ser aconseguit per estats democràtics dignes d’aquest nom. Aquest equilibri, que justifica el nom de “democràcia capitalista”, era, però, en una perspectiva històrica, més l’excepció que no la regla. Això fa que la idea d’una consolidació global del “somni americà” sigui una il·lusió.
El nou desordre mundial, la impotència dels EUA i Europa pel que fa al creixement dels conflictes internacionals, és profundament inquietant i les catàstrofes humanitàries a Síria o Sudan del Sud ens angoixen, així com els actes de terrorisme islamista. No obstant això, no puc reconèixer en la constel·lació que vostè indica una tendència uniforme cap a un nou autoritarisme, sinó, més aviat, una varietat de causes estructurals i moltes coincidències. El que els uneix és el teclat del nacionalisme, que ha començat a ser també a l Occident. Fins i tot abans de Putin i Erdogan, Rússia i Turquia no eren “democràcies immaculades.” Si Occident havia aplicat una política una mica més intel·ligent , es podria haver establert el curs de les relacions amb aquests dos països de manera diferent – i les forces liberals dels seus pobles es podien haver reforçat.
P. No estem sobreestimant ací retrospectivament les capacitats de l’Occident?
Per descomptat, donada la gran varietat d’interessos divergents, no hauria estat fàcil per a l’Occident haver trobat el moment adequat per tractar racionalment amb les aspiracions geopolítiques d’una superpotència russa relegada o amb les expectatives europees d’un govern turc sempre irritable. El cas de l’egòlatra Trump, altament significatiu per a tots a Occident, és d’ordre diferent. Amb la seva campanya electoral ha portat a un punt crític el procés de polarització que els republicans havien estat desenvolupant amb un càlcul fred des de la dècada de 1990, incrementant-lo tan sense escrúpols que el “Grand Old Party“, el partit d’Abraham Lincoln, ha perdut completament el control del moviment. Aquesta mobilització de ressentiments està accentuant les dislocacions socials d’una superpotència en declivi polític i econòmic.
El que sí que veig, per tant, com a problemàtic, no és el model d’una Internacional autoritària que vosté planteja com a hipòtesi, sinó la ruptura de l’estabilitat política en els països occidentals en el seu conjunt. En tot judici sobre la retirada dels EUA del seu paper com a potència mundial sempre disposada a intervenir per a restablir l’ordre, hem de tenir els ulls atents en el seu fons estructural – que afecta Europa d’una manera similar.
La globalització econòmica que Washington va introduir en la dècada de 1970 amb la seva agenda neoliberal ha dut a una disminució relativa d’Occident. Les nostres societats han defer front a la consciència d’aquest descens global juntament amb el creixement explosiu, induït per la tecnologia, de la complexitat de la vida quotidiana. Les reaccions nacionalistes guanyen terreny en els ambients socials que, o bé no s’han beneficiat mai, o ho han fet de manera inadequada, de la prosperitat de les grans economies perquè l’ “efecte de degoteig” sempre promès no s’ha materialitza durant dècades.
P. Fins i tot si no hi ha una tendència inequívoca cap a un nou autoritarisme, òbviament estem passant per un enorme gir a la dreta; de fet, una revolta de la dreta. I la campanya del Brexit va ser l’exemple més destacat d’aquesta tendència a Europa. Vostè mateix, com va dir fa poc, “no comptava amb una victòria del populisme sobre el capitalisme en el seu país d’origen.” Cap observador sensat pot deixar d’haver estat colpejat èl caràcter òbviament irracional no només del resultat d’aquesta votació, sinó de la pròpia campanya. Una cosa és clara: Europa també és cada vegada més una presa d’un populisme seductor, d’Orban i Kaczynski a Le Pen i la Alternative für Deutschland. Vol dir això que estem travessant un període en el què fer política irracional serà la norma a Occident? Alguns sectors de l’esquerra ja estan plantejant una reacció al populisme de dreta amb una versió d’esquerra.
Abans de reaccionar tàcticament, s’ha de resoldre el trencaclosques de què ha succeït perquè el populisme de dreta hagi pispat els temes propis de l’esquerra. L’última cimera del G-20 va oferir una instructiva peça de teatre en aquest sentit. Una lectura de les crides alarmades dels governs sobre el “perill de dreta” que podría dur els estats nació a tancar les portes, a aixecar els ponts llevadissos i a arrasar els mercats globalitzats. Aquest estat d’ànim respon el canvi sorprenent en la política social i econòmica d’un dels participants, Theresa May, que va anunciar en l’última conferència del partit conservador britànic i que va causar onades d’ira, com era d’esperar, en els mitjans de comunicació pro-business. Òbviament, la primer ministre britànic havia estudiat a fons les raons socials pel Brexit; en qualsevol cas, ella està tractant d’aprofitar el canvi de vent amb les veles del populisme de dreta mitjançant la inversió de la línia anterior del partit anterior, obrint la botiga d’un “Estat fort” intervencionista que vol combatre la marginació de les parts left behind, deixades enrere, de la població i l’augment de les desigualtats en de la societat. Tenint en compte aquesta inversió irònica de l’agenda política, l’esquerra a Europa ha de preguntar-se per què el populisme de dreta està tenint èxit en guanyar-se els oprimits i desfavorits pel fals camí de l’aïllament nacional.
P. Com hauria de ser una resposta d’esquerra al repte de la dreta?
La qüestió és per què els partits d’esquerra no passen a l’ofensiva contra la desigualtat social proposant-se un domesticació coordinada i transfronterera dels mercats no regulats. Com una alternativa raonable – tant al status quo del capitalisme financer salvatge com pel que fa a l’agenda völkisch, de retrocés nacionalista vers la suposada sobirania d’uns Estat-nació buidatsde força des de fa temps. Jo suggeriria que només una forma supranacional de cooperació pot perseguir l’objectiu de donar forma a una reconfiguració política socialment acceptable de la globalització econòmica. El règim de tractats internacionals és aquí insuficient; perquè, deixant de banda la seva dubtosa legitimitat democràtica, les decisions polítiques sobre qüestions de redistribució només es poden dur a terme dins d’un estricte marc institucional. Això deixa només el camí pedregós d’un aprofundiment institucional i de la instauració d’una cooperació democràticament legitimada cooperació per damunt de les fronteres nacionals. La Unió Europea va ser una vegada un projecte d’aquest tipus – i una unió política de la zona euro encara podria ser-ne un. Però els obstacles en el procés de presa de decisions nacionals són bastant alts.
Des de Clinton, Blair i Schröder els socialdemòcrates han oscil·lat cap a la línia neoliberal imperant en les polítiques econòmiques, ja que era o semblava ser prometedora en el sentit polític: en la “batalla pel centre” aquests partits pensaven que només podien guanyar majories adoptant el curs d’acció neoliberal. Això significava assumir creixents desigualtats socials a llarg termini. Entretant, aquest preu – la creixent exposició econòmica i sociocultural de cada vegada majors parts de la població – ha augmentatde manera tan alta que la reacció l’ha aprofitat la dreta. I ara què? Si no hi ha una perspectiva creïble i proactiva, la protesta simplement es limita a formes expressivistes, irracionals.
P. Fins i tot pitjor que la dreta populista sembla aparèixer el “risc de contagi” en els partits establerts – i, de fet, a tot Europa. Sota la pressió de la dreta, la nova primer ministre de Gran Bretanya ha emprès una política de línia dura de dissuadir o fins i tot expulsar els treballadors estrangers i els migrants; a Àustria el cap socialdemòcrata del govern vol restringir el dret d’asil amb un decret d’emergència, i a França François Hollande ha estat governant durant un any ja en estat d’emergència, amb l’alegria del Front Nacional. Europa respondrà a aquest viratge a la dreta o els assoliments republicans s’erosionen de manera irreversible?
En la meva apreciació, els polítics nacionals van manejar malament el populisme de dreta des del principi. L’error dels partits establerts ha estat acceptar la línia de confrontació que ha volgut definir el populisme de dreta: “Nosaltres” contra el sistema. No importa gens si aquest error pren la forma d’una assimilació o una confrontació amb la “dreta”. Miri l’estrident Nicolas Sarkozy, superant l’oferta de Marine Le Pen amb les seves demandes, o l’exemple d’una persona seriosa com el ministre de justícia alemany, Heiko Maas, responent a Alexander Gauland en un debat – tots dos fan reforçant-se mútuament. Mentre aquí a Alemanya tots veiem el somriure estudiadament irònic de Frauke Petry (líder AFD) i el comportament del seu gang lamentable. Només fent cas omís de les seves intervencions es pot tallar l’herba sota els peus dels populistes de dreta.
Però això requereix estar disposat a obrir un front completament diferent en la política nacional, fent del problema abans esmentat el punt clau en qüestió: Com podem recuperar la iniciativa política vis-a-vis de les forces destructives de la globalització capitalista desenfrenada ? En comptes d’això, l’escena política és predominantment gris sobre gris; un panorama on, per exemple, l’agenda pro-globalització de l’esquerra per a donar forma política a una societat global creixent a la vegada econòmicament i digitalment ja no pot distingir-se de l’agenda neoliberal d’abdicació política davant del xantatge dels bancs i dels mercats no regulats.
Caldrien programes polítics recognoscibles de nou, incloent el contrast entre la obertura mental “liberal” de l’esquerra – en un sentit polític i cultural – i l’aire viciat nativista de les crítiques de la dreta a la globalització econòmica sense restriccions. En una paraula: la polarització política ha de cristal·litzar de nou en els partits establerts.
P. En la seva última entrevista, al Die Zeit del 7 de juliol, en tant que “compromès lector de diaris des de fa molt temps” critica una “certa complicitat de la premsa” sense la qual “la política de Merkel d’avorrir a tothom fins a l’endormiscament” no hauria estat capaç d¡estendre’s per tot el país. És evident, atesa la política de refugiats de Merkel, que estem experimentant una nova polarització. Veu en això alguna possibilitat de pensar en alternatives polítiques?
Donada la fixació en l’AFD, temo més aviat un arrenglerament addicional de les diferències entre els altres partits. Quan vaig parlar d’una política d’adormir a tothom, jo estava parlant d’Europa. Pel que fa al futur de la Unió Europea, res no ha canviat des del Brexit. No es llegeix, per exemple, pràcticament res sobre la nova escalada del conflicte entre el ministre de Finances Schäuble i l’FMI sobre el programa d’ajuda a Grècia. Sense una iniciativa per canviar la política de retallada de les despeses, tampoc es desenvoluparà la disposició interior d’Europa per a la cooperació en altres àmbits polítics.
Wolfgang Schäuble, després del Brexit, s’ha retractat públicament, en una entrevista al Die Welt, de la seva proposta de futur per a un nucli proactiu d’Europa que ell i Karl Lamers van fer a començaments dels anys 90. Angela Merkel, que s’ha revelat com una política gratament racional a favor del pragmatisme expert, també s’ha mostrat com una curt-terminista i una oportunista de propulsió mecànica, em va sorprendre amb la seva política constructiva sobre els refugiats. El seu últim viatge a l’Àfrica ha mostrat que té la capacitat i disposició per actuar d’una manera estratègica i de llarg abast. Però en canvi, i això ha estat cert ja des de l’any 2010, du a terme una política cap a Europa des de la perspectiva estreta de l’egoisme econòmic nacional. De fet, sembla pensar només en termes d’interessos nacionals en aquesta gran àrea política on el nostre govern ha deixat de proporcionar l’impuls per a la creació i posterior desenvolupament de la UE. La miop política d’austeritat de Merkel, aferrant-serígidament a l’status quo, ha impedit fer els passos endavant necessaris i ha aprofundit enormement les divisions dins d’Europa.
P. Vostè ha exigit durant molt temps una transnacionalització de la democràcia i l’enfortiment de la UE, per compensar la pèrdua de control dels Estats-nació en una societat global altament interdependent. No obstant això, clarament, l’anhel d’una retirada cap al refugi de l’Estat-nació està creixent cada vegada més. Donat l’estat actual de la UE i de les seves institucions, veu la més remota possibilitat realista de lluitar contra aquesta renacionalització?
Les negociacions sobre el Brexit portaran aquest tema novament a l’agenda, en qualsevol cas. De fet, dono suport a la diferenciació interna entre una uro-Unió política cada vegada més estreta (lema: Core Europa) i una perifèria d’estats membres que poden unir-se al nucli en qualsevol moment. Hi ha tantes raons polítiques i econòmiques i tants fets que parlen a favor d’aquest disseny que crec que els polítics farien millor en confiar en la capacitat de les persones per aprendre que justificant el seu abandonament de la conformació del futur amb el recurs fatalista a forces sistèmiques inalterables. La trajectòria d’Angela Merkel ofereix, amb la retirada de l’energia nuclear i la seva política pionera de refugiats, dos notables exemples contra la tesi de la manca de marge de maniobra política.
