Dius que la memòria no és odi ni ràbia, però potser t’equivoques. Perquè la memòria és tot. La pau i la guerra. La llum i la foscor. L’odi i el perdó. La memòria és necessària, és imprescindible, és la saba que alimenta les solucions noves. Hi habita la reparació de les víctimes, però també els ous de serps. Perquè la memòria engendra coneixements i escup sentiments. Fins i tot passions. Tan poderosa com una arma o tan innocent com una joguina. Depèn de la mirada moral que contempla el passat. Aquell lloc que sempre és aliè. A vegades, inhòspit. A vegades, el somni d’una Arcàdia perduda.La calç viva forma part de la memòria d’una Espanya de llaç negre i banderes a mig pal. Dels dies de tret a la nuca, de comprovar els baixos del cotxe, de silencis que pesen com lloses al pit, de cartes que es colen a les llars i deixen el terror com a convidat. Anys d’orfes, de viudes i de pares sense fills. Anys de pèrdues que són la vida mateixa. De valor quan la por se’t menja. Sí, també aquí hi ha la calç viva. Però la memòria no pot oblidar-se de cap cara, Pablo. No pot ocultar tots els protagonistes, perquè si no queda ferida de manipulació. I aquí, entre tots els aspectes, hi ha els morts i mutilats per ETA. També els socialistes van plorar els seus morts. ¿Te’n recordes d’Ernest Lluch? Fins i tot podem trobar la cara d’Otegi, a qui ara aplaudeixes la pau, però també pots vomitar-li el seu passat de guerra.
Et vas oblidar de molts, Pablo. De tants vots prestats, dels somnis d’una nova manera de fer política, d’enterrar aquell mascle alfa que salta al coll de l’oponent davant la mirada atònita de qui vol una altra Espanya. Et vas oblidar de la terrible fatiga de tants, de la indignació que només demana, només prega un acord.
Article publicat a El Periódico
