Durant el Nadal de 2014 els meus parents independentistes es menjaven els torrons amb l’eufòria d’un final triomfant i els qui no ho érem ens amagàvem darrere l’arbre i agraíem que de tant en tant es parlés d’algun altre tema. Aquest any, el Nadal ha estat diferent, un silenci sepulcral sobre el tema ha rodejat les celebracions; jo, perquè encara em durava la por de ser l’ovella negra, i els independentistes perquè es morien de vergonya per l’espectacle que els seus líders estaven donant i perquè tenien la sospita que havien acceptat sense crítica una mentida descomunal. Quan semblava que no havia de tractar-se “el tema”, sortia l’argument refugi, l’afirmació que l’independentisme ha crescut de forma progressiva i que, tard o d’hora, no hi haurà més remei que donar-li sortida en forma de referèndum o amb un nou procés. Tal com deia en Pi de la Serra referit a Cuba “Això no ho para ni Déu”. Jo no ho he dit als meus parents per tal d’evitar furgar en la ferida però ho escric en aquest article: Això és una mentida i aquest és el pecat original que alguns ens han volgut fer creure. Els catalans no ens hem tornat més independentistes, l’única cosa que ha passat és que Convergència ha passat del pujolisme a la independència i en aquest viatge s’ha emportat els mitjans de comunicació públics i subvencionats. Comparant les dades de les eleccions catalanes de 1980 amb les de 2015, queda clar que els partits espanyolistes han augmentat el seu percentatge, d’un 13,2% de PSA i UCD, s’ha passat a un 26,3% de C’s i el PP i el primer partit de l’oposició és Ciutadans. Va bé recordar que Ciutadans va ser un partit que va néixer com a oposició al catalanisme i que va tenir entre els seus promotors a Félix de Azua, Fernando Sabater, Albert Boadella o Arcadi Espada. Els partits catalanistes, CiU, ERC, PSUC i el PSC, sumaven un 77,8%, i ara, JxS, la CUP, CSQP i el PSC sumen un 69,4%. Aquest procés imparable no ha fet més catalanistes, n’ha radicalitzat una part important. Quan veig aquestes dades recordo què l’Ernest Lluch sobre València, deia que la radicalització catalanista o valencianista provocaria la reacció dura i el triomf dels partits anti-catalanistes. Tenia raó o no? És bo no oblidar que Convergència s’ha endut en aquest salt el mitjans públics de comunicació i els subvencionats. Només cal recordar el desplegament de TV3 i RAC1 després de l’acord entre JxS i la CUP per allargar 18 mesos més l’embolic. Segons ells, el món girava sobre un únic punt: Nois, això continua! Com sempre, es tractava de radicalitzar els partidaris fins al punt de fer-los creure que el món està embadalit amb el procés sense deixar cap forat per a la reflexió i que aquest és un procés que va a més. Com s’explica que es programi un festival infantil a Barcelona del Club Súper 3 i 300.000 persones hi vagin, tot i que potser s’ho passarien molt millor fent altres coses menys multitudinàries? Com pot ser que La Marató de TV3 tingui l’èxit que té tot i la quantitat d’iniciatives similars que hi ha a tot arreu? La capacitat d’acaparar tot l’espai mental disponible de la gent per impedir cap possible reflexió alternativa, la crida de la camada i la sensació que fora del grup no ets res. Em ve al cap el cas dels meus pares als anys vuitanta durant el cas Banca Catalana. Tenien una modesta quantitat de 250.000 pessetes en accions i, de la nit al dia, varen passar a valdre’n deu. I varen seguir votant en Jordi Pujol i donant-li suport. Tant que la meva mare explicava amb orgull que un dia va aconseguir tocar el braç de la Marta Ferrussola i li va dir “Marta, estem amb tu”. Com es possible que la gent acceptés resignada perdre diners amb Banca Catalana i seguís adorant la família Pujol? La idea és clara, Banca Catalana no era Banca Catalana, era el Banc de Catalunya, La Marató és “la nostra Marató”. Malgrat que aquesta màquina de trinxar carn continuï funcionant i que Convergència s’emboliqui amb l’estelada com si fossin els pares de l’invent. La pura realitat és que hem tornat més radicals els catalanistes però no n’hem fabricat més. I això sí que no ho para ni Déu. O potser sí? No creieu que hi ha gent que no és Déu però que en canvi sí que ho pot parar?
