El resultat del sobiranisme va ser curt en les eleccions del setembre. Més encara: va demostrar que, si bé una bona part dels catalans estan molt disconformes amb l’actual statu quo de Catalunya dins d’Espanya, una altra part no té cap ganes d’anar-se’n. El país no està fracturat, com es diu de manera abusiva, però sí que està dividit: l’immobilisme no agrada, però el rupturisme tampoc no té prou consens. Certament, la suma de Junts pel Sí i la CUP dóna una majoria suficient per anar fent, però no per iniciar el viatge de ruptura amb Espanya, empresa excepcional per a la qual es necessita una força excepcional.
Això ho sabíem des del vespre mateix de les eleccions. ¿Per què, doncs, Convergència (com els altres sectors de Junts pel Sí) va pactar amb la CUP una resolució que dóna per començada la desconnexió, es proposa crear una República catalana i proclama que no reconeix el Tribunal Constitucional? No tenia al darrere els vots per fer-ho, portava els votants de Junts pel Sí a acceptar un rupturisme que al programa electoral era prou més ambigu i moderat i, per si fos poc, se situava, per mor de les exigències de la CUP, en contra d’una part substancial dels seus votants. Ara, de cop, d’aquell document grans personalitats convergents se’n desdiuen. El prestigiós Mas-Colell ha desautoritzat de manera sonora el pacte amb la CUP i Francesc Homs posa condicions a aquest pacte. Unes condicions que neguen bona part del sentit d’aquella resolució. Homs ara diu que cal “més diàleg, negociació i pacte” i que “l’independentisme no té prou força per imposar unilateralment les seves posicions”.
Una vegada més, la realitat s’imposa. Potser és comprensible que, en moments de gran dificultat, les fantasies socials i les emocions s’emparin de la ciutadania. Però és incomprensible que els líders polítics s’hi afegeixin alegrement, atès que, per dedicació professional, tenen obligació de conèixer la realitat.
L’anomenat procés va créixer a partir d’un malestar català que continua necessitant una resposta d’Espanya, però es va anar engreixant amb una propaganda que contenia un greu error de diagnòstic. El conflicte català no solament té a veure amb el repartiment del poder entre Catalunya i Espanya, sinó també amb el repartiment del poder i amb les diferències culturals a l’interior de la societat catalana. És estrany que els dirigents de Convergència fessin veure que no ho sabien. Ara ho han d’admetre, de facto, en un gir tàctic molt sobtat, pressionats pel seu mateix electorat, una part del qual ha passat dies de gran desconcert.
Errare humanum est. Passi el que passi, Artur Mas ha perdut molt d’esmalt en les darreres giragonses. Sigui o no sigui president, obtingui o no els vots de la CUP, serà difícil que algú torni a pensar en ell com en un conductor segur. Més enllà de la humaníssima passió de guanyar, és inevitable deduir que des de 2012 ha improvisat la navegació i no ha sabut ben bé on anava.
