‘Cap a un nou municipalisme?’ és la pregunta que pretén respondre a partir d’avui i fins divendres l’escola d’estiu de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). La quarta edició del certamen, que compta amb la participació de politòlegs, polítics en actiu i representants de mitjans de comunicació, entre d’altres, arrenca amb la conferència inaugural que pronunciarà aquesta tarda Quim Brugué i que pretén, precisament, obrir la porta al debat sobre la qüestió central de l’escola d’estiu. Catedràtic en Ciència Política i de l’Administració a la UAB i exdirector de l’IGOP, Brugué planteja una nova forma d’exercir la política basada en la doble confiança entre els representants escollits i els ciutadans.
Cap a on va el municipalisme?
Pensava abordar la qüestió a través de dues preguntes panoràmiques. La primera és si anem més cap a administració o cap a govern local, mentre que la segona és si aquesta política ha de ser nova o vella política. En la primera, el que plantejo és si en el futur ha de seguir primant la professionalitat en la gestió dels serveis, que ha estat la tendència d’una època, o en canvi el que cal és que en els ajuntaments hi hagi més polítiques públiques. La resposta que proposaré és quenecessitem governs locals que facin política i, per tant, que prenguin decisions amb contingut polític. Cosa que va bastant en contra de les reformes de les darreres lleis, tant el projecte català [la Llei de governs locals], com la LRSAL [Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local] espanyola, que pretenen convertir els ajuntaments en menors d’edat i simplement assegurar que presten els serveis amb la màxima eficiència i amb els recursos que se’ls ha donat, i que no facin res més. La LRSAL no dóna autonomia perquè els ajuntaments prenguin decisions en funció de la seva realitat i en funció de les seves característiques. Però més que sobre el volum de competències, el debat és sobre la capacitat de prendre de decisions pròpies, que no tenen perquè ser les mateixes que les de l’ajuntament del costat.
Precisament, en les recents eleccions municipals les candidatures que advoquen per repolititzar els ajuntaments han obtingut molt bons resultats. Hi ha un batalla en aquest sentit i entenc que el repte és fer-la saltar a les administracions superiors.
Des de dalt hi ha una certa tendència a limitar la capacitat de maniobra dels ajuntaments, però des de baix els moviments de confluència, per les pròpies dinàmiques dels ciutadans i la societat civil, defensen la tendència contrària, que és repolititzar els ajuntaments. En aquesta doble tensió de deixar els ajuntaments com a maquinetes que facin els que se’ls diu des del centre o com a espais polítics en els que prendre decisions, crec que la bona és la segona aposta. Després cal veure si en aquesta aposta per més política ha de ser nova o vella política. No em sento molt a gust amb aquesta terminologia i intento donar-li un gir amb una perspectiva més acadèmica i històrica.
Per tant, no és una cosa que sorgeixi d’ara?
Intentaré fer una distinció triple. Parlaré de la política de l’antiguitat, la política moderna i la política que pot venir ara. La política de l’antiguitat es caracteritza per la desconfiança en els polítics i la confiança en els ciutadans. Era una democràcia directa i un determinat model de funcionar, però va fracassar. Al segle XVIII reneix un nou model de política democràtica, que és la democràcia representativa. I es caracteritza per ser al revés, és a dir, desconfia dels ciutadans –”que ens votin un cop cada quatre anys i prou”–, i aposta per fer confiança en els representants polítics que han de prendre les decisions. Aquesta política si no ha col·lapsat ho està fent. I la nova política, si és que això ha col·lapsat, no és tornar a la política de l’antiguitat que desconfia dels polítics i confia en els ciutadans, sinó crear un nou escenari en què confiem tant en els ciutadans com ens els polítics. Amb uns polítics que s’hauran de guanyar la confiança dels ciutadans, però que també hauran de prendre decisions. Em fico en un escenari intermedi entre aquells que diuen que hem de recuperar que els polítics manin i prou i aquells que dirien que els polítics no han de manar res i simplement han de fer el que diguin els ciutadans. Crec que els polítics han de manar però escoltant molt més el que els diuen els ciutadans. Articular aquesta mena de doble confiança entre ciutadania i polítics. Un pla d’ordenació urbanístic no es pot fer simplement a partir d’una consulta popular i una assemblea, però tampoc només a través d’una mena d’actuació tecnocràtica i d”ordeno y mando’. Per prendre la decisió política, primer hi haurà d’haver un debat públic, un procés obert de fer confiança als ciutadans. I això ha de ser la manera de prendre decisions.
Entrevista de Marc Font, Roger Palà i Sergi Picazo per al blog de l’Escola d’Estiu de l’IGOP publicada a Crític.
