En els últims anys s’ha produït una fractura a la societat espanyola que podria determinar l’èxit o fracàs de moltes de les organitzacions que vertebren la nostra democràcia i la nostra economia de mercat (partits polítics, corporacions, empreses i bancs). Aquesta fractura separa votants i consumidors, molts dels quals pateixen les conseqüències de la crisi, d’una elit socioeconòmica i política percebuda com poderosa i privilegiada.Aquesta rebel·lió de les massesconstitueix un dels esdeveniments més rellevants als quals s’enfronta el nostre país.
La manifestació més clara de la fractura entre elit i ciutadania és la irrupció de Podem, que s’ha convertit en un temps rècord en la primera força política a vot directe segons el CIS i altres instituts. Si Podem ha aconseguit situar-se en primera posició és perquè la seva intenció de vot és relativament transversal: guanya, per exemple, entre els ciutadans de baix perfil polític (el centre i els que no tenen ideologia), condició fins ara necessària i suficient per a la victòria electoral a Espanya; a més de penetrar en àmplies capes de l’esquerra i demanar algun suport a la dreta.
La fractura elit-ciutadania no només es reflecteix en la crisi de la política tradicional. Abans de la recessió, el capitalisme també gaudia d’un ampli suport a Espanya. Segons un estudi del Pew Research Center de 2007, el 67% dels espanyols -un percentatge més alt que el registrat en països com Alemanya i França- assegurava que el millor sistema per al nostre país era una economia de mercat. La crisi ha suposat un tomb a les actituds dels ciutadans espanyols: el 2014, el suport a l’economia de mercat havia caigut 22 punts percentuals, situant-se en el 45%. La comparació amb 44 països de diversos continents converteix ara a Espanya en un dels més anticapitalistes, amb un nivell de suport al capitalisme només per sobre de Mèxic i Argentina.
Segons Mikroscopia, un estudi de MyWord que no mesura el suport genèric al sistema capitalista, però sí als seus protagonistes, el 25,5% dels ciutadans -una xifra gens menyspreable ha sentit durant l’últim any rebuig cap a les grans empreses i multinacionals . La desconfiança cap al món financer és encara més gran: el 36,5%. Neix, per tant, un nou tipus de consumidor, el consumidor rebel, que no és necessàriament subversiu o radical, però que sí que ha patit els estralls de la recessió.
Segons l’estudi, el 54% dels ciutadans -xifra apabullant- admet haver passat a una classe social inferior com a conseqüència de la crisi, el que influeix tant en el rebuig a les grans empreses com en la desconfiança cap a les organitzacions financeres. Una cosa semblant passa en la política: l’empobriment a causa de la crisi és un detonant del vot a Podem. Amb tot, ni tan sols els que no han variat d’estrat social com a conseqüència de la crisi són del tot aliens a aquest sentiment de rebuig: el consumidor rebel, com el votant rebel, és també transversal.
La fractura elit-ciutadania, tant en l’àmbit econòmic com en el polític, ha anat acompanyada d’un altre canvi social enormement rellevant: en aquests anys, els espanyols s’han fet més actius, solidaris i cooperatius. Els ciutadans han buscat, per si mateixos i dins de la mateixa societat, algunes de les solucions que les grans institucions de la democràcia i del mercat no els han donat.
En política, els ciutadans s’han convertit en protagonistes: ha augmentat l’interès per la política, s’ha disparat la mobilització ciutadana, han sorgit nous partits, i en les properes eleccions municipals hi haurà múltiples candidatures ciutadanes. Segons les sèries del CIS, l’interès per la política creix en 8 punts percentuals des d’abans de la crisi. També ha augmentat la freqüència amb què es parla de política amb amics (13,3 punts percentuals més) o familiars (12,5 punts); la signatura de peticions (9,4 punts); la compra de productes per raons polítiques (11 punts), o l’assistència a manifestacions (6 punts). El grau d’acord amb l’afirmació que la política té una gran influència en la vida del ciutadà augmenta en gairebé 18 punts, alhora que disminueix en 9 punts el grau d’acord amb l’afirmació que és millor no ficar-se en política. Igualment , la col·laboració amb organitzacions de voluntariat o amb fins caritatius també creix amb la crisi: si abans de la recessió el 22% dels ciutadans declarava col·laborar amb organitzacions de voluntaris o amb fins caritatius, el 2013 ho feia el 34,7%, un 12,9% més.
La societat, per tant, s’ha tornat més activa i solidària o cooperativa, i no només en l’àmbit de la política, sinó també en el del mercat. Segons Mikroscopia, les noves formes de compra i de consum alternatius i col·laboratius sorgeixen amb més força entre els consumidors rebels -els que admeten sentir rebuig per les grans corporacions- que entre la resta dels ciutadans: l’intercanvi de productes i serveis és 6, 4 punts percentuals més alt, com també ho és la compra o venda de productes de segona mà (13,7 i 8,3 punts més, respectivament), l’acció de compartir productes i serveis que abans es compraven (6,1 punts més ), la compra en establiments de consum responsable (8 punts més) i la participació en grups de consum i compres col·lectives (2,8 i 5 punts més, respectivament).
A més, la crisi econòmica actual es produeix en un context de digitalització veloç de la societat. L’acció conjunta dels dos propulsors de canvi, la recessió i la revolució tecnològica, és una bomba de rellotgeria per a les institucions i organitzacions assentades que no sàpiguen desxifrar els codis de la societat en Xarxa; d’altra banda, constitueix així mateix una gran oportunitat per a les organitzacions o projectes que sí que sàpiguen fer-ho.
El 1996, únicament el 1,3% dels espanyols era usuari d’Internet. El 2012, l’ús ocasional d’Internet ascendia, segons el Pew Research Center, al 79%, un percentatge similar al dels EUA. I Espanya era el cinquè país del món en xarxes socials. La societat digital ha creat un nou tipus de ciutadà i consumidor -en Xarxa- que forma part d’una comunitat de persones àvides d’informació, en permanent intercanvi d’opinions sobre esdeveniments, serveis, productes o marques, i sempre alerta i disposada a contrastar la veracitat del que es diu i la coherència del que es fa. El ciutadà en Xarxa és exageradament exigent amb les organitzacions polítiques i econòmiques, en el que ofereixen i en com ho ofereixen. I és molt poc manipulable. Triomfar en la societat digital, en un context d’empobriment, exigeix elevar fins a l’extrem els nivells d’autoexigència.
Les institucions nascudes en l’era analògica s’han adaptat pitjor a les demandes d’una societat digital, moderna, i amb una gran part d’ella assotada per la crisi. Això també explica, almenys en part, la rebel·lió de les masses. En l’àmbit de la política, segons les dades del CIS, menys de la meitat dels votants del PP i del PSOE s’han connectat en els últims tres mesos a Internet , mentre que entre els de Podem ho ha fet pràcticament el doble. En el cas del PP, la situació és particularment crítica: entre els joves de 18 a 24 anys, nadius digitals, el PP obté menys del 5% del vot, de manera que hi ha un ampli espai obert a marques joves de centre-liberal, com Ciutadans. Algunes de les empreses nascudes en l’era analògica mostren dificultats similars i, de no reaccionar a temps, poden perillar, mentre que s’obriran oportunitats per a nous projectes empresarials.
La crisi econòmica i la revolució tecnològica estan canviant la nostra societat profundament. La recessió ha danyat a massa persones. S’ha produït una fractura social que ha deteriorat les bases de suport als partits, empreses, corporacions i bancs tradicionals. Aquest divorci no s’ha traduït en resignació perquè els ciutadans i consumidors compten amb plataformes tecnològiques que els ajuden a transformar la seva rebel·lió en esperança, articulant accions i iniciatives fins ara inexistents. La ruptura amb organitzacions tradicionals ha tingut ja conseqüències en l’àmbit polític, segons es va veure en les eleccions europees, i les està començant a tenir igualment en l’àmbit econòmic. Reconciliar el ciutadà amb el sistema polític i econòmic és probablement el repte més important que no només els partits, sinó també les grans corporacions, tenen ara mateix per davant.
