Octubre ha entrat al Parlament al novembre i ha provocat un debat dur, aspre i gris com el cel de Madrid ahir al matí. La sessió monogràfica sobre la corrupció al Congrés dels Diputats, lluny de ser l’exercici de musculació regeneracionista que des de fa setmanes desitjava el Govern, ha certificat que la política espanyola es troba en un dels moments més depressius dels últims trenta anys. L’escó buit de la ministra Ana Mato parlava ahir per si sol. I a Madrid plovia.
Aquesta dimissió exhala una tristesa infinita. Mariano Rajoy ni tan sols trucar a la ministra de Sanitat dimecres, després de conèixer-se la instrucció judicial que no l’imputa, però la deixa en mal lloc en el cas Gürtel. Ella no volia dimitir i va demanar veure el president, que ja tenia redactat el discurs sobre l’exemplaritat que havia de llegir al Congrés. Després de dues hores a la Moncloa, Ana Mato sortia acomiadada. Rajoy va poder llegir el discurs sobre l’exemplar sense ennuegar-se, però l’escó buit era un manifest.
Ningú es va atrevir des de la tribuna a glossar en veu alta l’únic tret positiu de la jornada. Un país en el qual un jutge assenyala a una ministra com “partícip a títol lucratiu” en una trama de negocis irregulars, quatre hores abans d’un debat parlamentari sobre la corrupció en el qual el Govern es juga el tipus, és un país que segueix estant viu. Desmoralitzat, però viu. El jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz és una persona seriosa i independent i sembla que té ganes de deixar-ho clar. Octubre ha canviat l’humor de la magistratura espanyola, fiscals inclosos. Atents als senyals del cel a mesura que avança el final de la legislatura, els jutges i els fiscals també volen ser amics del poble. Formalment no ha canviat, però alguna cosa ha canviat. Octubre. L’ambient era elèctric ahir al Congrés, mentre una imaginària pluja de cendra queia sobre l’hemicicle, ressaltant la malenconia de la ‘vella’ política. Tot un univers de paraules mil vegades repetides s’està quedant fora de joc. Plou cendra i ningú té la certesa que el ‘nou’ hagi de ser millor. Un moment estrany. Una conjuntura confusa i complicada en què el canvi de bàndol i de llenguatge tampoc ofereix garanties. Octubre.
Plovia cendra al Congrés i Rajoy el suportava estoicament, convençut que el temps, esquiu i traïdor, acabaria jugant al seu favor en el moment decisiu. Instintivament convençut que en l’acte de tancament de campanya de les pròximes eleccions generals, aproximadament d’aquí a un any, podrà proclamar, podrà cridar fins i tot: “O jo o el caos!”. Mentre arriba aquest dia, cau cendra i el proper mes de maig, quan se celebrin les eleccions municipals i regionals, plourà a bots i barrals.
El jove secretari general del PSOE es va netejar la cendra de les solapes de la jaqueta, una jaqueta madriles amb la cintura molt ajustat, i es va proclamar home nou. Novíssim. Aliè al vell i distant, molt distant, del que passa en el socialisme de sota de Despeñaperros, on un dia hi haurà plans per descavalcar, si és que no n’hi ha ja. Pedro Sánchez està millorant i adquirint més seguretat en si mateix. Conceptualment els seus discursos comencen a ser millors que els del primer Zapatero -ha llegit més llibres i ha viatjat més que l’home de Lleó- i comença a assajar atacs en profunditat: “El Govern no és conscient del que està passant a Espanya, no sap interpretar”, va dir ahir.
Tots els grups de l’oposició van voler tenir el seu ‘moment Podem’, de manera que mentre plovia cendra, allò era un festival regeneracionista. El mercat nadalenc de les reformes. Mesures a cent per moralitzar Espanya. A la tarda, un núvol de periodistes acudia a la presentació del programa econòmic de Podem -del Podem trencasondejos-, que s’allunya de Veneçuela i Bolívia i s’aproxima al Papa i al magatzem Ikea de la socialdemocràcia nòrdica. És un moment estrany, certament. Hi ha en aquests moments a Madrid un munt de gent intentant esbrinar si un cosí segon o un tio llunyà de Pablo Iglesias van cobrar en alguna ocasió una subvenció indeguda. Si els partisans aconsegueixen sortir vius d’aquesta prova encara seran més forts.
El trimestre està esgotat i l’únic tauler avui amb vivesa és el català. El Govern volia que aquest trimestre hagués estat la gran rampa de llançament del discurs de la recuperació. Menys els números, li ha fallat tot. La retirada de la llei de l’avortament es va emportar al ministre de Justícia. L’ofensiva contra els Pujol va acabar trenada amb grans escàndols de Madrid. El virus de l’ebola es desmandó en un hospital. Les enquestes van començar a detectar l’avanç partisà i la ministra trista ha hagut de dimitir.
Va ploure cendra ahir sobre l’agenda del Govern. Falten sis mesos per a l’esdeveniment electoral de maig i la narració s’està complicant.
