Es fa difícil no escriure sobre Jordi Pujol.
Aquest dimarts hem escoltat com el president Mas ens comunicava que havia acordat amb en Jordi Pujol la renúncia a ser president fundador de CiU i de CDC i a la seva oficina i a la retribució com a excap del Govern. Jordi Pujol i Soley havia deixat de ser “Molt Honorable“.
Diuen els diaris que Artur Mas ha estat compassiu amb la persona que ha estat el seu pare polític. Totalment comprensible l’Artur-persona digui “Sento pena i un dolor molt gran, però també compassió” i sigui compassiu. Però en Mas-president (institució) no es podia permetre aquesta comprensió cap a la persona que ha reconegut que durant tot el temps que va ser president de la Generalitat (President de Catalunya) va enganyar als catalans.
Arran de les seves declaracions de divendres passat, és impossible no mirar enrere i aturar-te en el cas “Banca Catalana”. No tant per la culpabilitat o no del Jordi Pujol, sinó perquè és a partir d’aquest afer l’entorn nacionalista consolida del binomi inseparable Jordi Pujol-Catalunya. Atacar a Jordi Pujol era atacar a tota Catalunya.
Crec que val la pena llegir les cròniques (aquí i aquí a El País, aquesta de La Vanguàrdia i la visió de Ramon Obiols a les seves memòries) del 31 de maig de 1984, dia en què Pujol era nomenat President de la Generalitat per segona vegada.
“D’ara endavant d’ètica i moral parlarem nosaltres. No ells” deia en Pujol des del balcó de la Generalitat a la multitud que omplia plaça Sant Jaume.
Jordi Pujol s’havia convertit en un símbol, en el guardià de la moral. Sense entendre aquesta dimensió, aquesta ascendència sobre el col·lectiu no es pot comprendre la magnitud de la seva confessió.
Sens dubte, Catalunya no és Pujol. Però no es pot entendre la Catalunya dels darrers 40 anys sense la figura, avui poc honorable, de Jordi Pujol. Molts aquests dies, s’han dedicat a dir que en Pujol era passat, que és un remanent d’una altra època o que fins i tot l’exemple de la manera de fer política d’Espanya. Necessitem temps per veure com ens afecta col·lectivament. I per entendre com afecta a CDC, una formació relativament nova sense referents històrics.
CDC, una formació política relativament nova, es queda sense referents
Jo, Pujol
De les pàgines de La Vanguàrdia extrec el títol d’aquesta entrada. Crec que aquestes dues paraules resumeixen a qui volia adreçar aquestes línies i el perquè.
Des d’aquell ara llunyà 1980 és molta la gent, militant o no de CDC o de CiU, que literalment o metafòricament ha lluit a la seva solapa un adhesiu que deia “Jo, Pujol”. Gent que ha treballat, que s’ha esforçat per fer una societat millor segons els seus principis, i que ho feia amb en Pujol com a guardià de l’ètica catalana. El sentiment de traïció que deu envair als activistes de mil i una campanyes, als regidors i alcaldes de CiU… No crec que arribi a fer-me prou càrrec. I la sensació que això només és el principi.
Des de la distància ideològica, el meu afecte.
Pd: Aquest és el darrer tweet de la Fundació Jordi Pujol (@jordipujolsoley)
