Hi ha una llarga tradició a Catalunya de menyspreu al PSC (llegiu “sociates”). La retòrica nacionalista els menysprea com sucursalistes i covards, malgrat haver estat determinants en els grans èxits del catalanisme actual: la unitat civil i la normalització de la llengua. Ningú vol recordar, ara, de com van ser tractats Obiols i els seus companys el 31 de maig de 1984. És tan depriment, que millor no remoure-ho. I el que li deien a Maragall? El rumor va determinar el seu fluix resultat en comarques en les eleccions de 1999. Ara bé, en aquells anys, el PSC tenia poder: podia defensar-se i contraatacar. La tensió pujolisme-municipalisme va articular i equilibrar la política catalana durant 25 anys. Tots van fabricar menyspreu. Però des que l’anomenat “Procés” ha començat, les pressions que el PSC de Navarro ha rebut perquè se sotmeti al sobiranisme han travessat la línia vermella d’una democràcia saludable.
Diguin el que diguin els mitjans de Madrid, no hi ha violència ni crispació, a Catalunya. Però sí rebuig despectiu dels que no combreguen amb l’estratègia del dret a decidir. Navarro i el PSC són descrits com antidemòcrates i quintacolumnistes; i, sense poder institucional, no poden defensar-se. Les tertúlies tenen altíssima responsabilitat en aquesta caricaturització. S’hi convida tan sols a dos corrents: la majoritària, sobiranista (que inclou socialistes dissidents); i la minoritària, representada per espanyolistes recalcitrants. El catalanisme no independentista (històricament representat per PSUC i PSC) ha gairebé desaparegut dels mitjans. El xoc de trens, per tant, ja es produeix en les tertúlies catalanes: és un diàleg de sords que té com a objectiu reduir la pluralitat catalana a dos blocs. Independentistes contra unionistes. Navarro encarna, com potser Duran, la lleialtat compartida i, tot i que les eleccions del 2012 van ser desastroses per a ell, va obtenir més vots que el reverenciat Junqueras. Tot i això, la sobrerepresentació de l’ideari d’ERC en els mitjans és directament proporcional a la infrarepresentació de l’ideari del PSC.
No ha estat molt fi, Navarro, en la valoració del bolet rebut. Però és que no és un robot, sinó una persona de carn i ossos que està fart de veure’s caricaturitzat en els mitjans com un mal català. Tot el món se li tira a sobre per no acceptar més esportivament la bufetada. L’acusen de fer el joc als que volen trencar Catalunya. Obliden que cal ser un sant per aguantar tantes pulles i caricatures sense caure en la temptació d’engegar-ho tot a passeig. El PSC forma part del catalanisme, però no comparteix l’estratègia sobiranista. Demonitzar-lo per això equival a empènyer-lo cap al camp contrari. Ja va sent hora que el sobiranisme hegemònic faci una mica d’autocrítica.
Les victòries històriques del catalanisme han respost a l’estratègia del “mínim comú denominador”. I a l’inrevés, quan l’operació de restar s’ha posat en marxa, Catalunya ho ha perdut tot.
