Entrevista a Thomas Piketty: “En certs aspectes, les desigualtats són actualment més fortes que al 1913”

Le Nouvel Observateur publica un resum de “El Capital al segle XXI”. És tant un llibre d’història com d’economia en el que escriviu com Jane Austen o Balzac, retratant amb precisió els problemes del repartiment de la riquesa i el patrimoni. És aquesta una manera de dir que l’economia per si mateixa no és capaç de dotar-se de les respostes correctes per a un estudi del capital?

Thomas Piketty Sí, és clar. En aquest llibre, intento escriure la història del capital des del segle XVIII, i extreure lliçons per al futur. Espero tornar a fer alguns progressos en un tema complex, és clar que s’ha de procedir amb pragmatisme i utilitzar els mètodes i enfocaments dels historiadors, sociòlegs i científics polítics així com dels economistes. En aquest treball, primer vaig intentar recollir les fonts històriques més complertes possibles sobre la dinàmica dels ingressos i la riquesa, durant tres segles i més de vint països. Això m’ha permès reprendre el fil de les grans controvèrsies sobre aquests temes, de Marx fins a Kuznets passant per Malthus i Leroy-Beaulieu, però amb moltes més dades.

Els materials literaris també juguen un paper important en la meva investigació. Per descomptat, no tenen la sistematicitat de les declaracions d’impostos – disponibles anualment en la majoria dels països des de la Belle Epoque – o dels arxius heredats – que a França m’han permès arribar fins a la Revolució. Però continuen sent d’algunes de les classes més riques encara. La qüestió de la distribució de la riquesa és massa important per deixar-la en mans dels economistes, historiadors i filòsofs. Interessa a tothom, i per això és millor.

Els novel·listes com Jane Austen o Balzac tenien un coneixement íntim de la jerarquia de la riquesa en vigor que els envoltava. Captaven les fronteres secretes, col·locaven les implicacions per a la vida d’aquests homes i dones, les seves estratègies d’aliances, les seves esperances i les seves desgràcies, amb més veritat que totes les estadístiques. A “Pare Goriot”, Vautrin explica a Rastignac que els estudis i mèrits no van enlloc, i que l’única manera d’aconseguir una veritable fluïdesa és aconseguir una herència. Aquest discurs terrible es basa en articles específics.

En el meu llibre, volia saber si el discurs de Vautrin era correcte (en aquest cas, ho era a l’època), i volia entendre per què i com aquest tipus d’estructura de desigualtat evolucionava al llarg de la història. Estem segurs que l’equilibri entre les rendes del treball i els ingressos heretats ha canviat des de l’època de Vautrin, però en quines proporcions? En segon lloc i el més important suposant que aquesta transformació hagi tingut lloc, almenys en part, quines en són exactament les raons?

[…]

Per a vostè, en contra del que afirma la doctrina liberal, el mercat no redueix automàticament la desigualtat. Les desigualtats avui en dia són en realitat tan evidents com a la Belle Epoque d’ara fa cent anys?

A llarg termini, la principal força de la igualtat de condicions no és tant el mercat com la difusió del coneixement. Però aquesta força no cau del cel, sinó que exigeix ​​que determinades institucions educatives permetin a tothom l’accés als coneixements i habilitats […].

L’error de Marx va ser a descuidar el creixement. L’error dels liberals va ser creure que el creixement i la competència podrien arreglar-ho tot. La desigualtat r> g no té res a veure amb cap “imperfecció” del mercat. Tot el contrari: com més “perfecte” és el mercat de capitals, en el sentit dels economistes, més probable és comprovar, que el creixement baixa de forma sostenible.

En certa manera, les desigualtats són ara fins i tot més fortes que al 1913, tot i que avui en dia hi ha una classe mitjana patrimonial que faltava fa un segle. Aquest èxit s’explica en part pel creixement, que no obstant això segueix sent més fort que en els segles passats, i les institucions públiques (de l’estat de benestar, els serveis públics, la fiscalitat progressiva, etc) ara amenaçades.

Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?

Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.

Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.

Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.

[…]

Podem regular el capital al segle XXI?

Al segle XX, van ser les guerres que van fer taula rasa del passat, i que van donar temporalment la il·lusió d’una reducció estructural de les desigualtats i d’anar més enllà del capitalisme. Perquè al segle XXI s’inventi una superació més pacífica i sostenible, és urgent repensar el capitalisme fins als seus fonaments, amb calma i per complet, i la construcció d’un poder públic adaptat al capitalisme globalitzat del nostre temps.

La Unió Europea representa aproximadament una quarta part del PIB global (com Amèrica del Nord). Té un model social per defensar i promoure. Europa, sempre i quan s’uneixi, té prou capacitat econòmica i financera per assumir el control del corrent del capitalisme globalitzat. Sempre que deixi d’actuar com un nan polític i un colador fiscal! El total d’actius (béns immobles i actius financers, nets dels passius) en poder dels europeus és la més alta del món, molt per davant dels Estats Units i el Japó, molt per davant de la Xina.

Contràriament a la creença popular, el que els europeus tenen en el món és molt més gran que el que el món té a Europa. La nostra crisi del deute sembla insuperable, però el nostre nivell de deute públic és menor que a la resta del món ric. Aquesta impotència col·lectiva continuarà mentre triem ser governats pels països petits en ferotge competència els uns contra els altres (França i Alemanya aviat seran minúsculs en tota l’economia mundial) i per les institucions comunes totalment inadequades i disfuncionals.

Vostè està fent campanya per a la introducció d’un impost progressiu sobre el capital. Per què no és una utopia?

L’impost progressiu sobre la renda va ser la gran novetat fiscal del segle XX. L’impost sobre el capital progressista podria complir un paper similar al segle XXI. És la institució apropiada per a la democràcia i l’interès públic per a prendre el control dels interessos privats i la dinàmica de la desigualtat a la feina, preservant al mateix temps l’obertura de l’economia i les forces competitives, i reposant els plecs nacionalistes, proteccionistes i identitaris, que només conduiran a una frustració encara més terrible.

En realitat, ja existeixen impostos anuals sobre la propietat, incloent béns arrels, a través dels impostos a la propietat. […] El problema és que aquests impostos no es poden recollir correctament a nivell estrictament nacional: cal anar al nivell regional, continental o fins i tot mundial. Això pot semblar una utopia. Però d’alguna manera és cap aquesta via on es dirigeixen els projectes que actualment es debaten sobre les transmissions automàtiques d’informacions bancàries internacionals. […]

Entrevista realitzada per Jean-François Gabriel Fredet i Armanet per a Le Nouvel Observateur