Temps feroç
Temps esquerp, o temps feroç? La matança dels innocents continúa. Continúen morint a milers, a les guerres i a les pasteres. A diferència del passat, ara ho veiem cada dia i en temps real, a les pantalles. Es protesta als campus i als carrers, però no ens enganyem: predomina la indiferència, com en el passat, quan veure-ho no era tan fàcil.
«About suffering they were never wrong, The Old Masters» («Sobre el patiment, mai no es van equivocar/ els mestres antics»), va escriure el poeta Auden, el 1938. Tornava d’entreveure dues guerres, a Espanya i a Xina, passà uns dies a Brussel·les, visità un museu, i s’entretigué davant de dos quadres atribuïts als Brueghel («La caiguda d’Ícar» i «La matança dels innocents»).
Els esmentà en un poema, «Musée des Beaux-Arts» (1), que avui té tanta actualitat com en aquells sinistres anys 30. «Si es pot atribuir a la poesia (…) un propòsit ulterior, aquest consisteix a desencantar i desintoxicar, dient la veritat», deia Auden.
A «La caiguda d’Ícar», que s’havia atribuït, sembla que erròniament, a algun dels Brueghel, el mite se sitúa en un tranquil context quotidià: un pagès llaura, un pastor cuida el ramat, un pescador llança la canya, un vaixell segueix el seu curs; tots, del tot indiferents, com remarcà Auden, a «una cosa esbalaidora», a «un noi caient del cel». Tots, volgudament sords al crit i d’Ícar, al clapoteig de les seves cames. Tots, abstrets de la tragèdia del noi que s’està enfonsant i s’ofega.
L’altre quadre que evocà Auden en el seu poema és «La matança dels innocents», de Brueghel el Vell. Representa un episodi de l’evangeli de Sant Mateu (2,16-18): alertat pels Mags del naixement de Jesús, Herodes, rei dels jueus, «es va irritar molt i va manar matar a tots els nens que hi havia a Betlem i tota la seva comarca, de dos anys per a baix».
D’entrada, el quadre de Brueghel enganya. A primer cop d’ull, sembla el retrat entretingut i anecdòtic d’un agitat poble flamenc al pic de l’hivern. És quan et vas fixant en els detalls que apareix l’horror. Brueghel va representar la matança dels innocents com si fos un fet contemporani, com si succeís en un poblet del seu temps: la matança dels innocents és perpetrada bàrbarament per soldats espanyols i lansquenets alemanys. El pintor evocà així el comportament de les tropes d’ocupació, en el preludi de la revolta contra el domini espanyol. És un quadre de protesta, de denúncia: Herodes és Felip II, i el botxí és el Duc d’Alba.
De fet, aquella pintura que Auden va veure a Brussel·les i evocà en el seu poema, és una de les diverses rèpliques que es van fer de l’original de Brueghel el Vell, que avui és a la Gran Bretanya, a Hampton Court. Les còpies, que es troben a museus de Bèlgica, Alemanya i Rumania i algun altre país, són obra, sobretot, del seu fill, Brueghel el Jove.
Aquesta pintura i les seves rèpliques són un cas curiosíssim: paradoxalment, les còpies són més autèntiques que l’original, que va ser falsificat o, més exactament, molt adulterat, a la cort dels Habsburgs, que posseïen la pintura i van voler dissimular-ne l’horror, fer-lo més passador, amagar-ne l’autoria. Van transformar la matança dels innocents en una escena de saqueig. El resultat dels retoc afecta poc al conjunt del quadre, però el fa menys esfereïdor i «políticament correcte».
Una dona asseguda a terra plorava, amb el fill mort a la falda. El nadó fou substituït per un farcell:
Un altre nen va ser canviat per una oca:
Un altre va ser reemplaçat per un petit vedell:
I el Duc d’Alba va ser convenientment camuflat:
Una escena no van censurar els Habsburg. La devien trobar divertida. Enmig de l’horror, un soldat pixa contra la paret. És el menyspreu, la indiferència suprema. Hem vist coses semblants en els videos que la soldadesca de Gaza difon a les xarxes.
(1) El poema «Musée des Beaux-Arts» diu així:
«Sobre el patiment, mai no es van equivocar / els mestres antics: que bé que van entendre / la seva posició entre els homes; com fa acte de presència / mentre algú menja o obre una finestra o només passeja avorrit; / com, mentre els de més edat esperen amb passió i reverència / el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver / criatures que no tenien pas ganes que allò passés i que patinaven / en un estany a la vora del bosc: / ells mai no van oblidar / que fins i tot l’espantós martiri s’ha d’acomplir, / de qualsevol manera, en un racó, en un lloc desendreçat / on els gossos van fent vida de gos i el cavall del botxí / refrega les anques innocents en un arbre. / A l’Ícar de Brueghel, per exemple: com tot s’aparta / pausadament del desastre; el llaurador potser / va sentir el clapoteig, el crit isolat, / però no li va semblar un daltabaix; el sol brillava / com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua / verda; i el vaixell fràgil i car que hauria hagut de veure / una cosa esbalaïdora, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament.» (Wystan Hugh Auden (1907–1973), Musée des Beaux-Arts (1938), traducció de Marcel Riera).
